Els grans dominis territorials de l’Europa occidental es començaren a formar durant el Baix Imperi, i des que els esclaus escassejaren (s II) llur explotació es configurà d’acord amb les característiques pròpies del règim senyorial, que adquirí ple desenvolupament durant l’alta edat mitjana. Una producció fonamental dels dominis eren els cereals, que ocupaven la major part del sòl; seguien en importància les vinyes, els prats i les pastures. La ramaderia era activitat complementària de l’agricultura. Vivien en el marc del domini dos grans grups humans: els colons i els esclaus. Les masses rurals eren majoritàriament compostes de colons, és a dir, camperols arrendataris que conreaven terres del domini i eren descendents de colons del Baix Imperi, de serfs alliberats o de petits propietaris arruïnats. Llur estatut depenia dels costums del lloc, però era comuna a tots ells l’adscripció a la terra i la subjecció personal al dominus, bé que tenien personalitat jurídica i podien participar en la vida pública. Sovint els colons estaven vinculats al senyor mitjançant contractes agraris escrits que estipulaven la quantia i la natura dels censos i serveis que li devien, censos deguts en reconeixement del domini d’altri sobre el predi que usufructuaven i serveis derivats de llur condició social. Els serveis —treballs a la reserva, missatgeria, transport, construcció, tala— solien ésser molt més gravosos que els censos. Formaven l’altre gran grup humà del domini els esclaus o serfs —del 10 al 20% del total de la població en els dominis carolingis—, que no tenien llibertat, eren propietat del senyor i es dividien en dues categories: els casati, manentes o adscrits, que eren els radicats en un predi del domini que usufructuaven en benefici propi, i els domèstics o non casati, que vivien i treballaven a la casa del senyor. Les terres del domini es dividien en dos grups: aquelles sobre les quals el senyor tenia alhora la propietat i la possessió —la reserva— i aquelles sobre les quals el senyor només tenia la propietat, car els colons o serfs adscrits les posseïen individualment —els masos o tinences—. La reserva, dita també mansus dominicatus o simplement dominicatum, era composta de la curtis o conjunt de construccions —el forn, el molí, la farga— que envoltaven la casa del senyor, les culturae o terres de conreu explotades directament pel senyor, l’extensió de les quals oscil·lava entre 1/3 i 1/5 del total de les terres en conreu en els dominis carolingis, i finalment les pastures, boscs, erms i maresmes que eren d’explotació comunal. Cèl·lules fonamentals de l’estructura econòmica del domini eren els masos (mas) o unitats d’explotació —habitatge, dependències, terres en conreu— que el senyor cedia a colons o esclaus per assegurar llur manteniment i la satisfacció periòdica de rendes i serveis. Llur extensió, sovint estimada entre 10 i 15 ha, era de fet variable. Els historiadors de les institucions reserven el mot senyoria al domini territorial dotat d’immunitat, i anomenen règim senyorial el conjunt de relacions de dependència que lligaven els habitants del domini amb el senyor.
m
Història