Les seves característiques biològiques són anàlogues a les de les altres femelles dels mamífers superiors (femella).
Llevat d’algunes societats primitives de règim matriarcal, la dona ha estat objecte d’una discriminació respecte a l’home basada en la seva constitució anatòmica més feble i, especialment, en les limitacions imposades per la maternitat. Fou probablement dins les primitives societats ramaderes i, en les agràries, a partir de l’especialització en el treball, juntament amb l’aparició de la propietat privada i de la seva transmissió hereditària, que la dona restà relegada a un paper de servidora domèstica, sense la força que atorga la funció productiva. Aquesta situació s’afermà amb l’expansió de les civilitzacions semites i grecoromanes, de tipus patriarcal. Amb tot, la dona romana anà adquirint una categoria jurídica ben distinta de la dels mons grec i semític, com ho demostra el valor que tingué en el dret romà la societat conjugal. El cristianisme, tot i establir una igualtat entre home i dona, considerats com a persones individuals, mantingué el principi de submissió de la dona dins la família i la preponderància de l’home en la jerarquia social. La societat estamentària medieval, que perdurà fins al segle XIX, no reconegué pràcticament cap paper a la dona en el món feudal, gremial i polític, i tampoc no tingué accés als estudis superiors oficials.
Tot i que els primers moviments generals de la lluita per les llibertats (Revolució Francesa, independència nord-americana) implicaren un cert alliberament de la condició de la dona, el Codi de Napoleó, que influí en una gran part de les legislacions europees (entre les quals el Codi Civil espanyol), confirmà una gran part de les limitacions tradicionals de la dona casada, tant en les qüestions de dret civil com en determinats casos de dret processal. La participació de la dona en la revolució industrial mitjançant el treball contractual, la limitació de la natalitat i de les càrregues que la maternitat comporta i els avantatges del progrés tècnic han estat uns factors que han fet possible una evolució en la condició de la dona, evolució que, tanmateix, no s’ha traduït en la legislació sinó molt lentament i gràcies, en general, a la pressió dels moviments polítics de signe progressista, ajudats per l’aparició dels moviments feministes (feminisme), sorgits ja a la segona meitat del segle XIX.
Aquesta tendència a l’equiparació jurídica, però, no sempre s’ha traduït en la realitat. La discriminació continua en part en el camp professional i laboral, com també en el polític (malgrat que el sufragi femení és actualment admès gairebé a tots els estats) i especialment en l’eclesiàstic i militar, i les possibilitats d’arribar a una igualtat total comporten un canvi profund en l’educació i en la mentalitat.
El sistema jurídic català, basat en els drets romà i canònic i recollit modernament a les compilacions de Catalunya (1960) i de les Balears (1961), atorga protecció especialment a la dona casada. La vídua exerceix la pàtria potestat sobre els fills menors. Si no ha estat pactada una altra cosa en els capítols matrimonials (associació en compres i millores, pacte de mig per mig, d’igualtat de béns i guanys, tantundem, etc.), el patrimoni de la dona resta lliure de tota ingerència del marit en el règim de separació de béns, i la dona pot, doncs, alienar els seus béns, com també usar-ne, gaudir-ne i disposar-ne, sense intervenció marital (excepte els aportats en dot). La constitució Hac nostra (1351) concedeix a la dona casada el dret de tenuta, que assegura la restitució del dot i de l’escreix, i beneficia la vídua amb l’any de plor, o sigui amb el fet de disposar de les rendes del patrimoni del marit durant l’any següent a la defunció.
Fins l’any 1984, quan el Parlament de Catalunya modificà la Compilació de dret civil del 1960, eren vigents els articles referents a l’Authentica si qua mulier, al senatconsult vel·leià i a la constitució Hac edictali sobre la limitació imposada en la successió al cònjuge sobrevivent del causant bínube en concurrència amb descendents d’anteriors matrimonis. La mateixa llei del Parlament català feu que la quarta marital passés a ésser la quarta vidual amb igual tractament per a la muller que per al marit, i que la presumpció muciana, per la qual hom suposava donats pel marit els béns adquirits per la muller durant el matrimoni, s’estengués a ambdós cònjuges i es limités als casos de fallida i concurs de creditors d’un d’ells pels béns adquirits per l’altre a títol onerós durant l’any anterior a la declaració o des de la data de retroacció.
Les Corts Generals, amb la finalitat d’adaptar la legislació a la Constitució del 1978 han dictat diferents disposicions legals que modifiquen el Codi Civil a fi de convertir en realitat la igualtat de sexe. Així hom atribueix la pàtria potestat als dos esposos, suprimeix la submissió de la dona al marit i l’obligació d’adopció de la seva ciutadania i, en general, dona a marit i muller un tractament d’igualtat. Quant al Codi Penal, hom efectuà, també, lleugeres modificacions, però si bé s’ha acabat amb la discriminació contra la dona en l’adulteri, suprimint aquesta figura de delicte, com també la de l’amistançament, hom manté una legislació restrictiva respecte a l’avortament.