Donato Bramante

(Fermignano, Marques, 1444 — Roma, 11 de març de 1514)

Arquitecte italià.

Aprenent al taller de Fra Bartolomeo, s’inicià en la pintura, però l’atreia l’arquitectura. A la recerca de treball, passà a Urbino —on segurament conegué Laurana— i més tard a Llombardia, on l’arquitectura quatrecentista s’anava esvaint en una espècie de barroquisme final. A Milà (1474), i sota la influència de les grans figures que hi conegué, restà marcat el seu camí: sagristia de San Satiro, Santa Maria delle Grazie, l’església d’Abbiategrasso, la catedral de Pavia. En el claustre de Sant'Ambrogio apunta, ja, el Bramante genuí. A Milà treballà també com a pintor. El 1500, a Roma, a Tívoli i a Nàpols, es dedicà intensament a l’estudi de les obres antigues. Roma modificà i afinà el seu talent. Abandonà definitivament la draperia ornamental cracterística d’una bona part del període milanès, evidencià elegantment els membres estructurals de les seves construccions i les reduí a arquitectura pura: Tempietto a San Pietro in Montorio (1502), tan imitat després; claustre de Santa Maria della Pace. Fou protegit per diversos cardenals i pel papa Juli II, que trobà en ell el geni capaç de dur a terme els seus grandiosos projectes: una nova església de Sant Pere, que concebé de planta concentrada (creu grega), modificada posteriorment; unió del Vaticà amb el Belvedere, on construí el famós nínxol; obres urbanístiques, etc. La seva activitat creadora traslladà el centre de l’arquitectura renaixentista de Florència a Milà i després a Roma; és considerat l’iniciador de l’anomenat Renaixement romà, que tornà a l’arquitectura la sobrietat, la bellesa i la claredat clàssiques.