Situació i presentació
Limita al N i a l’E amb els termes vallesans de Vallgorguina, Vilalba Sasserra, Llinars del Vallès i la Roca del Vallès, al S amb els d’Argentona i Mataró, al SE i E amb Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt i Arenys de Munt. Situat al sector de la Serralada Litoral que comprèn les serres del Corredor i del Far, el municipi té una orografia molt complicada. Les altituds màximes són al sector septentrional, al límit amb el Vallès (632 m d’altitud al cim del Corredor, 525 m al Puig Aguilar), i al sector oriental (595 m al Montalt, limítrof amb els termes de Sant Andreu de Llavaneres, Sant Vicenç de Montalt i Arenys de Munt), i són més baixes a ponent (359 m al turó de Can Ribot, 348 m al turó de la Gola o de Sant Sebastià). De les serres davallen una sèrie de rieres que configuren les dues valls que formen, al poble de Dosrius, la riera d’Argentona. L’una, la vall de la riera del Far (o de Rials), formada al peu del coll de l’Argila, ressegueix el límit nord-occidental del terme; l’altra, la riera de Canyamars, neix als vessants septentrionals del Montalt i abans de Dosrius rep la riera de Rimbles, que corre per una vall paral·lela. Fins a mitjan segle XIX la vall de Dosrius era una zona d’aiguamolls. El 1860 es creà l’empresa Palau, Garcia i Cia, que adquirí el dret de drenar la zona i conduir fins a Barcelona les aigües d’un gran nombre de propietats i construí tot un sistema de distribució a base de canals i d’un dic subterrani que ha arribat fins als nostres dies (amb un brancal vers Mataró); després de diverses cessions l’empresa passà a ser propietat, des del 1867, de la Companyia d’Aigües de Barcelona. Més de tres quartes parts del territori són cobertes de bosc, predominantment de pi pinyer i la resta d’alzines i roures; a la vora de les valls hi ha pollancredes. Aquests boscos havien fornit fusta a les drassanes de la costa del Maresme, i també havien proporcionat carbó. El municipi compta amb dos arbres monumentals, l’alzina de Can Farrerons i el gatell de Can Arenes. El terme comprèn els pobles i antigues parròquies rurals de Dosrius, cap de municipi, Canyamars i Sant Andreu del Far, un gran nombre d’urbanitzacions i masies esparses, el santuari del Corredor i la capella de Sant Llop. Des de l’autovia C-60 d’Argentona a Granollers pel coll de Parpers surt una carretera local que va a Dosrius; d’aquí surten altres brancals que van a Canyamars i al sector de masies de Rimbles, una altra pel coll de Bordoi a Llinars (des d’on s’accedeix a Sant Andreu del Far i al Corredor) i una altra fins a Cardedeu.
La població i l’economia
Les primeres dades sobre la població (dosriuencs) es remunten als fogatjaments medievals, que donen 39 focs (195 persones) el 1358 i 53 focs vers el 1380. La població es mantingué bastant escassa fins al segle XVIII, que passà de 439 h (1718) a 529 h (1787). Tingué després un augment notable fins el 1860, que assolí els 1.099 h, però la crisi de la fil·loxera i l’èxode rural motivaren una progressiva disminució o estancament demogràfics, pal·liats posteriorment per les noves indústries (885 h el 1960, 767 h el 1970, 797 h el 1979 i 1.211 h el 1991). Amb el canvi de segle s’accentuà el creixement, gràcies al fenomen residencial, i el 2001 es registraren 3.098 h que passaren a 4.093 el 2005.
El tradicional conreu de la vinya, cereals, patates tardanes i pèsols s’ha vist reduït a causa del creixement industrial. Durant la dècada de 1990 s’introduí el conreu de flors i plantes ornamentals, i la vinya recuperà algunes poques hectàrees. Al municipi es cria bestiar, especialment aviram. La proximitat amb Mataró i l’abundància d’aigua han fet que des dels anys seixanta s’hi establissin una sèrie d’indústries, dedicades als plàstics, el tèxtil i les pintures i vernissos. D’altra banda, la mateixa proximitat amb Mataró i la bellesa del paisatge i la benignitat del clima a l’estiu n’han afavorit la llarga tradició com a lloc d’estiueig. S’hi han anat creant també diverses urbanitzacions com l’Esmeralda (al Far), Can Canyamars i Can Figueres, prop de Canyamars, Can Vallmajor, Can Valls, el Castell, les Costes d’en Guinard o la Creu, entre d’altres. Dosrius disposa d’un alberg juvenil.
El poble de Dosrius
El poble de Dosrius (1.134 h el 2006), situat a 147 m d’altitud, es troba a la confluència de les rieres del Far i de Canyamars. Centra la caseria l’església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, esmentada d’ençà del 1304 i engrandida al segle XVI; és un ampli edifici d’estil gòtic amb campanar de torre quadrada. El 1936 hom destruí la imatge de la Verge i el magnífic retaule del 1531, obra de l’escultor renaixentista Martí Díez de Liatzasolo. A llevant del poble, seguint la riera de Canyamars, hi ha la capella de Sant Llop, copatró de la parròquia, petit edifici del segle XVIII (com a capella de Santa Eulàlia és esmentada des del 1353, i al segle XVI s’introduí l’advocació a sant Llop); tradicionalment el primer de setembre, coincidint amb la festa major de Sant Llop, s’hi celebra un aplec. Al N del poble hi ha les restes aturonades del castell de Dosrius. D’altra banda, el 17 de novembre se celebra la festa major d’hivern de Sant Iscle i Santa Victòria.
Altres indrets del terme
El poble de Canyamars, que ha crescut notablement gràcies a la seva funció de lloc d’estiueig, es troba al vessant dret de la riera homònima, a 230 m d’altitud, al sector més oriental del terme. La seva església parroquial de Sant Esteve, esmentada des del 1334, fou sufragània de la parròquia de Dosrius del segle XIV al XVIII.
L’església de Sant Andreu del Far és la tercera parròquia del terme, i forma un petit conjunt amb la gran masia de Can Guinard, en un indret boscós. El temple és esmentat des del 1164 i fou sufragani de la parròquia de Llinars fins el 1597; l’actual edifici data del segle XVI, d’estil gòtic tardà, amb la façana acabada en un campanar massís de torre quadrada. Al cementiri hi ha tombes de la família dels comtes de Bell-lloc, propietaris de la propera masia de Can Bosc, on s’havia instal·lat un pavelló de caça i observatori que fou destruït durant la Guerra Civil de 1936-39. El proper castell del Far, que determina el nom de la parròquia des del segle XV, es troba al veí terme de Llinars.
El santuari del Corredor és al punt més alt de la serra del seu nom, a 632 m. És un centre de devoció comarcana i té una gran tradició l’aplec del dilluns de Pasqua, que congrega gent del Vallès i del Maresme. La capella és esmentada des del 1544 i fou reconstruïda en 1576-83; és un edifici d’estil gòtic tardà, de nau de creu llatina i campanar quadrat, i té un petit cambril. S’hi venera la imatge de la Mare de Déu del Socors (segons tradició, fou trobada) i conserva el retaule, plateresc. Al costat hi ha una pagesia o hostaleria que hom ha suposat que havia estat una casa dels templers. Depèn de la parròquia de Sant Andreu del Far.
Les masies d’aquest sector tenen algunes característiques comunes amb les del sector del Vallès, més pròpies de la zona prelitoral, com l’orientació al sol o la destinació d’una cambra amb suficient oreig per a conservar aliments i productes carnis. D’aquestes masies, moltes de les quals són dels segles XVII i XVIII, cal destacar Can Guinard i Can Bosc, prop del Far, Can Brugueràs, Can Llibre de Pagès, Rimbles, Can Gel, Ca n’Oms, Ca n’Esteper, Ca l’Arenys, Can Gavarra, Can Feliu, Can Batlle (totes al sector més meridional al voltant de Canyamars i Dosrius), Can Vallmajor (a Dosrius), Can Geimir i Can Terrades del Molí (prop de la riera d’Argentona, aigua avall de Dosrius). Al voltant d’algunes d’aquestes masies s’han originat petits verals disseminats que han pres el seu nom, com són ara Can Geimir, Can Ribot i Rimbles.
Aspecte exterior del dolmen de Ca l’Arenes
© Alberto González Rovira
Dins del terme municipal, el 1997 fou descobert un dolmen, dit dolmen de Ca l’Arenes. Situat al parc natural del Montnegre-Corredor, els anys 2006 i 2007 fou excavat i rehabilitat. Aquest sepulcre megalític té una petita galeria coberta amb una llosa
La història
El terme de Dosrius és documentat des del 963 (Duos Rios) i apareix amb la forma Duorios el 990 i el 1017. El castell de Dosrius es repartí a mitjan segle XI les terres de l’efímer castell de Montalt amb el castell de Mataró i passà (1114) sota la jurisdicció del monestir benedictí de Sant Pere de Casserres; n’era feudatària per aquest castell (que comprenia en les seves terres Canyamars, però no el Far) la família cognomenada Dosrius, que el 1277 passà per matrimoni als Cartellà. Els Cartellà compraren el 1453 a Casserres el domini directe i alodial del castell i la baronia de Dosrius i s’intitularen barons de Dosrius i Canyamars, i en aquesta mateixa època el llinatge es fusionà amb el de Sentmenat, que mantingué la jurisdicció fins a la fi de l’Antic Règim i que encara avui són propietaris de les restes del castell.