Com a institució, fou conegut en les civilitzacions més antigues. El dot tingué un ampli desenvolupament en el dret romà, on l’esposa era considerada una càrrega per al matrimoni i, per tant, havia d’ésser compensada. A les Partidas d’Alfons X ja hi ha una definició del dot: la donació feta per mantenir el matrimoni. El Codi Civil espanyol considera dot els béns i drets que la muller aporta al moment del matrimoni i els que són adquirits durant el conjugi mitjançant donació, herència o llegat amb caràcter dotal.
El dot als Països Catalans
Als Països Catalans, el dot és una part del patrimoni dels pares que en vida d’ells hom pot lliurar als cabalers —fills o filles—, a vegades en pagament o a compte de llurs drets legitimaris, a diferència de l’heretament, que hom lliura només a l’hereu o a la pubilla. La muller solia aportar aquests béns per raó de matrimoni, com a contribució al sosteniment de les càrregues de la família en el règim normal català de separació de béns. Segons la llei del Parlament de Catalunya del 1984, que abolí el dot obligatori (o necessari), el dot és sempre voluntari (dot voluntari). Una modalitat del dot és l’anomenat dot estimat o inestimat, segons que la propietat dels béns dotals es transmeti al marit, el qual roman obligat a restituir llur import, o que la propietat dels béns dotals romangui en la muller, en el qual cas el marit té solament sobre els béns unes àmplies facultats de gaudiment i d’administració. El dot pot ésser constituït abans del matrimoni o durant el matrimoni, i per tal d’evitar dubtes sobre el caràcter dotal, o no, dels béns la llei exigeix que la constitució del dot sigui feta mitjançant escriptura pública o en acte de darrera voluntat. El dot ha d’ésser restituït a la dona —o als seus hereus— si es dissol el matrimoni; però en cas de necessitat o de sentència de separació de cònjuges sense culpa de la muller, aquesta també pot demanar la restitució del dot durant el matrimoni. El dot obligatori no és recollit pel dret civil de les Balears.