El terme fou introduït des de la psicologia social per Georges Politzer. Hom inclou dins d’aquesta categoria tots aquells segments particularment significatius de la vida i de l’experiència comuna que tenen un desenvolupament limitat i definit en el temps i l’espai: la petició de mà, el divorci, la sol·licitud d’un augment de sou, la consulta a un metge, etc. En aquestes accions hom pot considerar dos nivells: el paper interpretat imposat per un marc social més o menys definit, i el marge dins del qual l’individu pot innovar amb més o menys èxit. D’altra banda, dins d’aquest esquema, Max Weber distingirà entre les accions dirigides vers uns fins últims (Wertrational) i els actes que s’orienten vers uns objectius materials i concrets (Zweckrational). Tanmateix, no hi ha oposició entre les conductes, entre el que és objectiu i el que és subjectiu, ni les intencions s’oposen als comportaments. Més aviat, uns i altres es presenten com a dues versions d’un mateix procés. Així, el drama evoca una definició completa de la societat i presenta un conjunt d’actes o de cerimònies simples o complexes que acusen o etiqueten uns individus o uns grups. L’element cerimonial de les societats no és una simple aparença, sinó que caracteritza la majoria de les manifestacions concretes de la vida col·lectiva, i algun d’aquests actes col·lectius restaura i ressucita la coherència del grup en tant que el representa. Actualment, hi ha una forta teatralització de la vida social, tal com ha posat de relleu E. Gofman en els seus estudis dels anys 70.
m
Sociologia