Entorn d’un nucli incipient, almenys del s. X, amplificació dialogada d’un fragment de l’evangeli de la resurrecció de Crist, s’anaren creant una sèrie de drames molt breus, gairebé sempre anònims, cantats a l’església per sacerdots, enmig de les funcions litúrgiques, en llatí —a vegades amb algun tros en vulgar—, no com a simple passatemps, sinó amb la intenció expressa d’edificar els oïdors i de fer-los més assequibles els misteris de la vida de Crist i altres temes propis de la litúrgia: la resurrecció, l’ascensió, la passió, el naixement i l’epifania, episodis de la vida de la Mare de Déu i d’alguns sants, i episodis de l’Antic i del Nou Testament. El drama litúrgic, que tingué la florida entre els s. XI i XIII, probablement nasqué i es desenvolupà a França, en diversos monestirs i catedrals, però tot seguit s’estengué a la resta d’Europa, a Anglaterra, a Irlanda i fins i tot a l’església del Sant Sepulcre de Jerusalem. Catalunya s’integrà de bon principi en aquest moviment, ben al revés de la resta de la península Ibèrica. Amb tot, malgrat l’abundància relativa de representacions, que arriben fins a dates molt tardanes, documentades arreu dels Països Catalans, sembla que el drama litúrgic llatí no passà mai d’una fase inicial: hom no hi troba peces complexes, com en altres indrets, i els temes hi són força reduïts, gairebé sempre limitats a la resurrecció i al naixement. L’única excepció important són els drames, de caràcter europeu, d’una certa extensió i d’una data força reculada (s. XII), conservats al museu episcopal de Vic —habitualment atribuïts a Ripoll, però en realitat propis de la catedral de Vic—, sobre l’anada de les Maries al sepulcre el matí de pasqua —amb intervenció del personatge anomenat unguentarius, o venedor de perfums— i sobre els deixebles d’Emmaús.
m
Cristianisme
Teatre