Reconstrucció d’una drassana
romana del segle II dC
Les drassanes de les costes catalanes, com les d’arreu de la Mediterrània, s’establiren en els erms de vora les platges a base d’instal·lacions eventuals molt simples, sempre a l’aire lliure, amb espais per a emmagatzemar la fusta, un lloc per a torrar les taules i terrenys per a estendre-hi les estepes. Bancs de fuster, pollines, banquets i grills romanien escampats, però hom arranjava curosament la ferramenta en una barraqueta de fusta (mestrança). Les drassanes catalanes més antigues testimoniades daten del segle XI: són les que hi hagué al peu de les muralles de Barcelona, tocant a la porta del Regomir (suprimides al segle XIII amb la construcció de les noves Drassanes de Barcelona), i les que els musulmans tenien a Tortosa (a la ribera de l’Ebre) i a Dénia. Les Drassanes del Grau de la Mar, a la ciutat de València, remunten al segle XII, i les de Palma, al segle XIV (1319). Després de la decadència del comerç català a partir de la segona meitat del segle XV, les drassanes estigueren principalment al servei de la marina reial, i a partir de la fi del segle XVI passaren per un llarg període d’inactivitat, fins al punt que els antics edificis foren destinats a unes altres funcions. Des del segle XV, contràriament, s’inicià la florida de les drassanes de la costa de Llevant, sobretot a Arenys de Mar, Blanes, Sant Feliu de Guíxols, Calella i Mataró; al segle XVII, a més, es desenvoluparen les de Canet de Mar. A partir del s XVIII sobresurten les de Blanes i d’Arenys de Mar, a les quals s’afegiren, al segle XIX, les del Masnou i de Vilassar de Mar. En general, des del 1778, que s’inicià la llibertat de comerç amb Amèrica, fins a la fi del segle XIX, les drassanes dels Països Catalans assoliren l’activitat màxima. Diversos fets influïren en llur decadència posterior: l’aplicació del vapor a la navegació, la supressió del dret diferencial de bandera, la competència del ferrocarril a la navegació de cabotatge, la pèrdua de les colònies i la manca d’esperit renovador dels naviliers. Llevat d’alguna fusa esporàdica, les drassanes començaren a llanguir i a plegar, bé que algunes, en especialitzar-se en la construcció de barques de pesca i embarcacions esportives, han perdurat fins avui. Pel que fa a les modernes drassanes de construcció de vaixells metàl·lics, la més important dels Països Catalans és la de València (de la Unió Naval de Llevant), seguida per la de Palma ; a Barcelona, l’activitat és limitada a tallers de reparació, on hom ha construït algun bastiment de molt reduït tonatge.