El seu origen cal situar-lo a la conquesta d’Anglaterra pel normands Foren creats, aleshores, els tribunals (Courts) reials que, a través de llur jurisprudència, elaboraren el conjunt de normes jurídiques conegudes per common law, en clara oposició respecte dels costums locals aplicats per les jurisdiccions tradicionals que durant un temps es mantingueren. Els tribunals reials, en decidir segons procediments més moderns i amb possibilitats superiors i de més eficàcia per a executar llurs decisions, anaren guanyant terreny. El Segon Estatut de Westminster del 1285 fou un intent dels senyors feudals de limitar l’administració de justícia a càrrec dels tribunals reials. Aquests, però, mitjançant la ficció de suposar que cada nou cas que els era sotmès constituïa una situació jurídica més o menys similar a una altra ja resolta anteriorment, aconseguiren d’anar eixamplant llur competència i d’anar creant un autèntic dret, per via judicial, sobre la base dels precedents. Al s. XV els tribunals reials havien esdevingut ja jurisdiccions amb competència general ordinària, però, teòricament, i fins al s. XIX, seguiren tenint la consideració de jurisdiccions d’excepció, cosa que obligà els juristes anglesos a prestar una atenció primordial a les qüestions de procediment, puix que, abans d’entrar en el fons de l’afer, calia convèncer el tribunal de la seva competència. Els principis que la forma i el procediment priven sobre el fons, i que els remeis (les accions) són abans que els drets (Remedies precede Rights), han marcat fortament tot el dret anglès. Les difícils qüestions de procediment encarcararen l’actuació dels tribunals de common law, fins que, al s. XVI, el rei designà un alt funcionari de la corona —el canceller— perquè judiqués, en nom seu, i basat en principis o regles més flexibles d’equitat (equity), les demandes que li fossin sotmeses. Una nova jurisdicció (el tribunal de la cancelleria) i un nou dret (equity law) començà a desenrotllar-se paral·lelament al common law, i així s’originà una estructura dualista del dret anglès, amb relacions poc harmonioses entre els tribunals corresponents. Diverses reformes de les jurisdiccions durant el s. XIX culminaren, el 1875, amb la creació de la Supreme Court of Judicature, integrada per l’Alt Tribunal de Justícia (High Court, i les seves tres “divisions”) i el Tribunal d’Apel·lació (Court of Appeal), i sotmesa al control de la Cambra dels Lords. Des d’aleshores, els tribunals han aplicat indistintament les regles del common law i de la equity sobre la base sempre dels precedents, és a dir, de les normes l’existència de les quals ha estat reconeguda en casos anteriorment sotmesos a certs jutges superiors. Això, la forta centralització de les jurisdiccions i la manca d’especialització en branques separades segons la matèria (fora de la civil i criminal) han donat al dret anglès la seva particular fisonomia i li han conferit, alhora, un evident caràcter de dret tradicional i obert, sempre en vies de creació i d’elaboració per aquells mateixos que tenen cura d’aplicar-lo. Això mateix ha fet que el dret anglès sigui desconeixedor de les classificacions i categories abstractes i que sigui de norma partir dels casos especials per arribar a les solucions jurídicament vàlides. El s. XX es caracteritza per una invasió del dret legislat (Statute Law) en el camp del dret vigent i aplicable a Anglaterra, tot i la resistència oposada pels jutges a aquesta intromissió. D’altra banda, molts problemes administratius són atribuïts a la competència d’òrgans de la pròpia administració (tribunals) creats en gran profusió els darrers anys.
m
Dret