Al mateix temps que naixia i es desenvolupava el Regne d’Aragó es consolidaren els costums jurídics dels habitants del territori, i així aparegueren les primeres normes jurídiques autòctones aragoneses. Més tard, a cada poble conquerit, el rei d’Aragó concedí el fur propi; i entre aquests furs municipals, font principal del dret aragonès antic, destaquen, a part el discutit fur de Sobrarb, els de Jaca (1064), Barbastre (1100), Belchite (1116), Saragossa (1118-19) i Terol (1176).
Instaurada ja a Aragó la dinastia catalana, les corts d’Osca del 1247, sota el rei Jaume I, promulgaren el primer fur general d’Aragó, que compilà sistemàticament el dret aragonès, bé que no hi foren incloses les institucions de dret públic, tot i existir-ne algunes de tan importants com la del justícia major, jutge entre rei i vassalls. El rei Pere, fill de Jaume I, afegí a la compilació d’Osca d’altres furs promulgats a les corts de Saragossa del 1283, entre d’altres l’anomenat Privilegi General, peça fonamental de les llibertats civils aragoneses. Després d’aquesta agregació en seguiren d’altres, i els nous furs aprovats foren incorporats a les corts successives.
L’any 1437 el justícia major Martín Díez de Aux, complint l’encàrrec donat pel rei Alfons el Magnànim a les corts de Terol del 1428, compilà els usatges, observances i ordenances de cort, formant el principal cos del dret aragonès escrit, aplicat fins l’any 1926. A les corts de Montsó del 1533 i a les del 1547, hom acordà una nova compilació dels furs, que fou acabada el 1552, i a la qual foren afegits, més tard, els nous furs aprovats en les successives corts, formant d’altres quaderns forals. Les corts del 1592 assenyalen ja el començament de la decadència del dret aragonès, procés que culminà amb el decret de Nova Planta del 1707, que suprimí el poder legislatiu aragonès i sotmeté el regne a les lleis vigents a Castella.
L’any 1841 foren publicades unes institucions de dret civil aragonès, obra de Franco Guillén, seguides d’una reedició de la col·lecció de furs; fou iniciat un moviment de defensa del dret aragonès contra un Codi Civil espanyol totalment castellà, com ho era el projectat el 1851. El Codi Civil del 1879 conservà la integritat del dret de les regions anomenades forals, i establí que el Codi Civil espanyol fos només supletori. L’apèndix de dret aragonès fou promulgat l’any 1925 i posteriorment substituït per la compilació de dret civil d’Aragó promulgada el 8 d’abril de 1967.
El dret històric aragonès és caracteritzat pel seu caràcter autòcton, oposat a acceptar drets estrangers encara que fossin tècnicament més perfectes, com és ara el romà o el germànic: és principi tradicional del dret aragonès que per a suplir les deficiències o llacunes de les lleis cal acudir a l’equitat i al sentit natural, abans que a d’altres fonts. Hom ha assenyalat també el caràcter fonamentalment rural del dret aragonès, però especialment hi destaca el principi d’autoritat civil, amb el pacte com a font jurídica de primer ordre, d’acord amb la regla standum est chartae. És típica també del dret aragonès la valoració especial dels costums. La vigent compilació del dret civil aragonès del 1967, després d’establir l’ordre de fonts legals, assenyala la força d’obligar del costum, consagra el principi del standum est chartae (segons el qual, en judici i fora d’ell, caldrà respectar la voluntat dels atorgadors expressada en pactes o disposicions), i regula diverses institucions de dret privat, en especial les referides a la institució familiar aragonesa. La compilació conté, entre d’altres, normes que regulen les relacions entre propietats veïnes, servituds, drets d’abolorio.