Ja al segle XIII existia un conjunt de costums, privilegis, pragmàtiques i concòrdies que formaven un dret especial compendiat en el privilegi de Pere II de Catalunya-Aragó (1284) anomenat Recognoverunt proceres, on fou recollit i conformat el dret consuetudinari anterior i ampliat amb nous privilegis. L’anaren formant disposicions legals, com el privilegi de Jaume I (1269) sobre els qui entren en religió contra la voluntat dels pares, el privilegi de Pere III (1344) que fixa la llegítima en la quarta part dels béns del difunt, el privilegi de Pere III (1343) sobre la col·lació en l’import dels drets legitimaris dels nets en l’herència dels avis, el privilegi de Jaume II (1317) sobre l’inventari dels béns heretats pels menors i pels subjectes a tutela, l’estatut de Pere II (1285) i la pragmàtica d’Alfons II (1286) sobre els drets emfitèutics a la ciutat de Barcelona i al seu hort i vinyet, la sentència arbitral (1310) sobre el pagament dels lluïsmes i la lletra reial de Jaume II (1319) sobre els censos emfitèutics, la concòrdia entre Jaume II i el bisbe de Barcelona (1315) sobre la jurisdicció de causes pies, i les Ordinacions d’En Sanctacília sobre usos i costums en les servituds de cases i predis. L’àmbit d’aplicació d’aquest dret comprenia la ciutat de Barcelona i el seu territori (territori de Barcelona). Pel dret de carreratge s’estengué a diverses poblacions del Principat, i pels privilegis reials, a d’altres llocs de la corona. Algunes disposicions, com la valoració de la llegítima, la validesa del testament sense condició d’hereu o les Ordinacions d’En Sanctacília, foren fetes extensives a tot el Principat, excepte a Tortosa. Després de la publicació de la compilació del dret civil especial de Catalunya (1960), només resten vigents el testament sacramental, determinades normes sobre lluïsmes i la competència del tribunal diocesà de testaments i causes pies.
m
Dret català