Tenint en compte la perllongada etapa de formació i d’expansió del conjunt castellanolleonès i les diferents condicions en les quals s’hi incorporen els territoris i la població de les successives zones adquirides, hom s’explica la varietat d’influències i de corrents que anaren afaiçonant-ne el sistema jurídic. De bell antuvi cal registrar el llegat visigòtic, representat per la vigència de l’antic Liber iudiciorum, als primers segles de la Reconquesta, en la zona més occidental: Galícia, Portugal, Astúries i, sobretot, la regió lleonesa, on residia la cort, que es considerava com la continuació legítima del regne visigòtic i, a més, havia estat repoblada pels mossàrabs, procedents del sud, mantenidors fervents del visigotisme. Aquest influx rebé un nova alenada en estendre's el regne cap a migdia, reflectida en la traducció del Liber al romanç (Fuero juzgo), per aplicar-lo com a fur propi de les noves capitals incorporades d’Andalusia i Múrcia, i també en el fet de servir com a font bàsica del fuero real, el codi d’Alfons el Savi, amb què, en un primer moment, hom pretenia d’iniciar la unificació jurídica de la Castella del nord. Enfront del dret d’encuny visigòtic cal registrar el paper de l’element consuetudinari i arcaïtzant, sorgit de les noves circumstàncies socials en què es desenvolupà la tasca de repoblació de grans sectors castellans al sud de les muntanyes cantàbriques, i cap als sistemes Ibèric i Central, una bona part amb gent procedent d’aquelles regions muntanyenques. Aquest dret fou considerat durant molt de temps com una pervivència visigòtica, però aquesta tesi clàssica sofreix una revisió seriosa; tot i els vestigis germànics evidents en el dret castellà de l’alta edat mitjana, hom pot detectar d’altres vestigis d’ascendència primitiva (àdhuc preromana) si no és que aquests precedents primitius o germànics s’haurien confós amb els usos i costums sorgits en els mateixos segles de l’alta edat mitjana; un tercer element és representat pel dret portat pel nombre considerable d’immigrants francs que des del s XI s’instal·laren en extensos sectors del nord de Castella (sobretot al llarg del camí de Sant Jaume de Galícia), a la Rioja i, també, a les ciutats del centre. Molt més minoritaris foren els influxos musulmà i jueu. Però, a partir del s XIII, tots aquests elements foren desbordats pels nous corrents canònics romans gràcies a l’acolliment que els sobirans, des d’Alfons el Savi, donaren a les noves doctrines dels glossadors i postglossadors de l’anomenat dret comú, malgrat l’obstinada resistència popular a la seva admissió. Cal no oblidar tampoc, entre d’altres influències, la del dret marítim de l’àrea cantàbrica, cristal·litzat en un text de jurisprudència judicial bordelesa (Rôles d’Oléron), conegut i traduït al castellà durant la baixa edat mitjana. El dret així format tingué, durant l’època de formació, expressions diverses: unes de tipus consuetudinari, com les decisions dels jutges populars, fazañas, molt esteses a la primitiva Castella i a la Rioja, que a voltes constituïen un precedent; unes altres, més àmplies, d’origen també popular, però que amb el temps reberen una redacció escrita, els fueros, de vigència local o comarcal, estesos pertot arreu, però especialment en la part de l’Extremadura castellana (fuero de Cuenca, el més destacat); unes altres, finalment, de promulgació sobirana, com el ja esmentat fuero real i, sobretot, el famós codi de les Partidas, també d’Alfons el Savi, versió acabada del dret romanocanònic. La legislació de corts dels segles successius anà afaiçonant el nou sistema jurídic, que, amb el complement de les Partidas, desplaçà a poc a poc el vell ordenament consuetudinari, de regust germànic. Als territoris d’Índies regí des del primer moment com a dret supletori del promulgat expressament per a aquells dominis, però la força expansiva del dret castellà es manifestà plenament respecte als sistemes jurídics dels altres regnes peninsulars, fins a l’adveniment de la casa de Borbó: com a resultat de la Guerra de Successió, començà a difondre's per la resta de la península Ibèrica, a causa dels decrets de Nova Planta promulgats per Felip V per als regnes vençuts de la corona catalanoaragonesa (1708-18). D’una manera total i plena s’estengué, en efecte, a l’antic Regne de València, que des de llavors ha passat a regir-se, en tots els aspectes, pel dret de Castella. D’una manera parcial s’estengué al Principat de Catalunya i als regnes d’Aragó i de Mallorca, en aplicar-los les institucions del dret públic castellà, respectant-hi, però, llur dret privat. Amb tot, la força expansiva del dret castellà es consolidà en les codificacions espanyoles del s XIX, basades en bona part en aquell dret, i que eren destinades a tenir una vigència estatal, excepte en matèria civil (dret espanyol).
dret castellà
m
Dret