L’abast d’aquest sistema jurídic comprèn els ordenaments jurídics següents: en primer lloc, el dret català en sentit estricte, compost del dret general del Principat de Catalunya (dret català 2) i dret local de les ciutats i les comarques del Principat que tenen dret propi, com Barcelona, Tortosa, Girona, el Camp de Tarragona, Lleida, la Vall d’Aran, el Rosselló, el Pallars Sobirà i la Conca de Tremp; en segon lloc, el dret del País Valencià, tant en el seu sistema general, com en les particularitats de determinades comarques; en tercer lloc, el dret de les Illes Balears (dret mallorquí, menorquí i eivissenc); en quart lloc, el dret d’Andorra.
El dret públic
Dins el dret públic, el sol fet de pertànyer tots els Països Catalans a la sobirania política de la corona catalanoaragonesa dóna un extens camp a l’analogia en el dret públic de tots ells. El poder reial funcionava igual a Catalunya que a València o Mallorca, i similarment pot ésser dit dels oficials i els organismes que el representaven, com el virrei, el portantveus de governador general, la reial audiència i el Consell d’Aragó, el canceller, el batlle general o el mestre racional. En l’esfera de cadascun dels estats, en canvi, l’analogia ja no era tan gran. La més patent és potser la de les corts generals, que, a part la diferència de composició, funcionaven igual a Catalunya que a València, fins i tot amb l’aplicació d’una mateixa doctrina jurídica, com ho eren la de Callís i la de Belluga (jurista). Tot i això, el regne de Mallorca i els comtats de Rosselló i Cerdanya, encara que tenien governador propi (o portantveus), no tingueren corts pròpies dins la corona catalanoaragonesa, i llurs representacions concorrien a les corts generals del Principat de Catalunya, del qual formava part també Andorra. Entre el Principat de Catalunya i el Regne de València l’analogia en el funcionament de les corts no comportava una analogia semblant en la composició i el funcionament de la Diputació del General i dels imposts anomenats drets del general, en els quals ja hi havia més disparitat. El particularisme de les ciutats, sobretot les grans, feia també que l’organització, bé que es basava en uns mateixos principis, tingués un règim completament diferent. Cal tenir en compte, en llegir texts relatius als municipis, que els magistrats que a Barcelona s’anomenen consellers, a València i a Mallorca s’anomenen jurats, a Lleida, paers, i a Perpinyà, cònsols. De les altres magistratures de les ciutats, unes eren comunes a moltes ciutats —com el mostassaf, el síndic i el clavari—, i unes altres eren particulars d’alguna o algunes, com els sequiers. La jurisdicció ordinària residia, tant al Principat (inclosos els comtats de Rosselló i Cerdanya) com a Mallorca, en el veguer, oficial de nomenament reial; en canvi, a València residia en el cort o justícia, magistrat anual i electiu. Els oficis menors de l’administració de justícia, com assessors, notaris, saigs, eren pràcticament idèntics a tot arreu. A més de la jurisdicció ordinària, hi havia jurisdiccions especials, com ho eren la dels cònsols de mar, els alcaldes de la seca, el batlle general i, en els llocs de senyoria, la jurisdicció senyorial. D’aquestes jurisdiccions, potser la més important era la dels cònsols de mar, que acabà essent una jurisdicció mercantil de caràcter general. Llur reglamentació a les diverses poblacions era de base uniforme, però hi hagué, sobretot en determinades èpoques, diferències importants. També responia a una doctrina jurídica única la jurisdicció eclesiàstica, que es basava en una concòrdia entre la reina Elionor, muller de Pere el Cerimoniós, i el cardenal de Comenge, que era doctrina general de tota la província eclesiàstica Tarraconense, a la qual pertanyien els estats catalans del rei de Catalunya-Aragó. La resta del dret públic (dret penal i processal, moneda, reial patrimoni i regalies, organització militar i acadèmica, reglamentació del comerç, etc) es basava també en uns mateixos principis, però amb força detalls diferents. Potser, dins el conjunt del dret públic, la part que tingué una base jurídica escrita més uniforme fou el dret feudal, en el qual els Usatges constituïren una legislació d’aplicació comuna —encara que no tots— a Barcelona, Tortosa, Lleida, Mallorca, etc; però, tot i això, a València el dret feudal es basava, com tot el seu sistema jurídic, en els Furs, que no recullen pas, com, per exemple, les Franqueses de Mallorca, el text dels Usatges. És potser per això que l’organització feudal valenciana no tingué la consistència, en general, de la del Principat de Catalunya.
El dret privat
Com a idea general cal dir que el dret dels Països Catalans nous —Catalunya Nova, País Valencià, Balears—, bé que contingut en texts i normes jurídiques peculiars de cada ordenament, constitueix una comunitat jurídica en la qual moltes de les institucions, i fins i tot els preceptes, eren comuns. En el dret general del Principat, potser pel pes criteriològic del dret tradicional de la Catalunya Vella, de primer, i després sobretot pel pes del dret romà, aquesta florida consuetudinària dels països nous no tingué tanta volada. Tot i això, els trets comuns que presenta el dret privat de tot el sistema jurídic català són nombrosos i moltes vegades fonamentals. La reglamentació general dels drets reials, inclòs el domini, donada la base jurídica romana de la seva reglamentació, és substancialment la mateixa en tot el dret català. Les singularitats més remarcables són potser les del dret valencià referents a les servituds, les quals prescriuen als deu anys. En les servituds urbanes hi ha, en el dret valencià, el dret d’adquirir la mitgeria d’una paret, pagant el carregament, a l’igual que al dret del Principat de Catalunya. En les servituds rústiques hi ha al País Valencià una extensa disciplina legal en els Furs sobre servitud legal d’aqüeducte, que és desconeguda en la resta del dret català. En matèria d’obligacions, la inspiració romana de tot el dret dels Països Catalans fa que hi hagi també poques divergències, fins i tot en aquelles matèries desconegudes del dret romà, com el censal o la disciplina sobre les usures. En el dret de família, la majoria d’edat valenciana dels vint anys —a diferència de la resta del dret dels Països Catalans, on, per influència del dret romà, era als vint-i-cinc— fa l’efecte d’una diversitat, que no es dóna realment en el dret dels dits països, per tal com al País Valencià mateix el dret econòmic matrimonial és del tot semblant al del Principat, amb separació de béns, dot, escreix, tenuta i any de plor, bé que el marit podia, per llegat, deixar la dona senyora i poderosa, a l’igual que a Catalunya. Un xic més diferent és el règim econòmic matrimonial de les Balears, encara que és també de separació de béns, però amb plena administració de béns propis per part de cada consort. El pacte de comunitat de béns dins el matrimoni és conegut en el dret valencià i el tortosí amb el nom de germania o agermanament, al Camp de Tarragona amb el nom d'associació en compres i millores, a la Vall d’Aran amb el nom de convinença, i a Girona amb el nom de pacte d’igualtat de béns i guanys. Si bé és al·ludit aquest sistema en el dret escrit d’alguns dels territoris esmentats, és sobretot consuetudinari i basat en el pacte. A Mallorca la dona pot sortir fiadora del marit, cosa que no és possible en el dret català estricte ni en el valencià. En el dret de successions, la base científica romana del dret de tots els Països Catalans dóna lloc a una igualtat jurídica essencial, però els preceptes particulars de cada ordenament jurídic donen lloc també a singularitats importants en cada un d’ells. La institució d’hereu feta en capítols matrimonials per via de donació universal és coneguda en el dret català estricte amb el nom d'heretament, però també és coneguda a Mallorca, on es fa —talment com a Catalunya— reservant les llegítimes i una quantitat per a disposar per testament, i té caràcter irrevocable, fins i tot quan es fa efectiva després de mort el donant, cas en què equival a la reserva d’usdefruit. En el dret valencià només és coneguda la institució d’hereu testamentària, però, com a Catalunya i a Mallorca, és coneguda la definició, o atorgament de carta de pagament de la llegítima en vida del causant, mitjançant la percepció d’una quantitat en efectiu. En el sistema legitimari hi ha una gran diversitat, deguda a les diferents influències que han actuat sobre cada ordenament jurídic. La llegítima justinianea —del terç fins a quatre fills, i de la meitat si n'hi ha més— s’imposà a València, Tortosa i Mallorca, i fins i tot en el dret general del Principat de Catalunya, però en aquest fou substituïda, el 1585, pel sistema romà antic de la quarta part en tot cas. La substitució fideïcomissària és igualment coneguda en el dret successori de tots els Països Catalans sota la base condicional de morir sense fills. La doctrina que “els fills posats en condició no s’entenen posats en substitució”, la qual a Catalunya és purament doctrinal, a València la imposen els furs mateixos com a legal. En cas de substitució, l’hereu gravat pot detreure la llegítima, i quan es tracta de llegats, la falcídia —que a València no és del quart, sinó del cinquè—, i a Catalunya i a Mallorca, quan es tracta de fideïcomisos, la trebel·liànica. A tot arreu regia també el principi de la llei Hac edictali, en el cas d’haver-hi fills de dos matrimonis. La successió abintestat es regia també a tot arreu pel dret justinianeu, però al Principat i al País Valencià hi ha preceptes especials per a la successió dels impúbers, sota el principi paterna paternis, materna maternis.
El dret especial
En el dret dels Països Catalans hi hagué, a més del dret comprès en el que hom pot anomenar sistema jurídic ordinari, branques determinades del dret que, o bé pertanyien a sistemes jurídics diferents al castellà, o bé constituïen un sistema jurídic propi. En el primer cas hi ha l’aplicació a les contrades septentrionals del Regne de València i les occidentals del Principat de Catalunya del dret aragonès, i l’aplicació del dret musulmà en els llocs on romangué la població musulmana després de la conquesta cristiana. En el segon cas hi ha l’aplicació de les Costumes de mar, més tard refoses dins la col·lecció anomenada Llibre del consolat de mar, en el ius fori dels consolats. El dret aragonès rebé l’aplicació a Ribagorça i també en molts indrets de la part sud-occidental de Catalunya, la repoblació de la qual fou feta amb predomini del fur de Saragossa, alternant amb els Costums de Lleida, i en molts altres indrets de la governació de Castelló de la Plana, al Regne de València. Amb el temps el dret territorial, tant català stricto sensu com valencià, s’anà imposant en aquestes localitats. Al final de l’edat mitjana, però, encara restaven aplicacions jurídiques aragoneses al Regne de València. El dret de les minories etnicoreligioses (jueus i sarraïns) es mantingué mentre hi foren, bé que el dret més caracterísic fou el de la Suna, pel qual es regien els musulmans, que durà fins a l’expulsió del 1609 i fou d’aplicació en amples sectors de la població a la Catalunya Nova i sobretot al Regne de València. Finalment, el dret marítim contingut en el Llibre del consolat de mar, encara que redactat als Països Catalans i, per tant, integrant del dret català, tingué un abast geogràfic molt més extens, per tal com ràpidament, en la seva redacció mallorquina o Vulgata, assolí acceptació universal. Potser és l’única branca del dret català en la qual es dóna aquesta característica. Els seus preceptes no regulaven només els aspectes comercials de la navegació, sinó que establien també normes de dret marítim, internacional, dret processal i dret orgànic dels consolats de mar. Aquesta expansió geogràfica forma part del que hom podria anomenar dret català aplicat fora dels Països Catalans; també en formen part l’aplicació de determinats preceptes del dret català com els Usatges, per exemple, als països no catalans de la corona catalanoaragonesa, com a Aragó mateix, a Sicília, a Sardenya i a la Grècia catalana.