dret d’ancoratge

estaca
m
Història del dret

Imposició municipal que, almenys des del segle XIV, havien de pagar els vaixells per rebre l’autorització de fondejar en els ports i altres llocs habilitats de la costa.

La ciutat de Barcelona cobrava aquesta exacció ja al segle XIV i amb el seu producte es rescabalava de les despeses de l’armament contra els pirates i d’altres enemics del rei; havia començat com una imposició transitòria, però amb el temps es feu permanent; tenien cura de l’efectivitat de la imposició un mestre portolà, un notari i un racional. L’any 1497, Ferran II donà llicència al municipi barceloní per arrendar aquesta imposició tal com ja es feia amb les altres; l’agost de 1498, el consell de Barcelona establí les ordinacions i les taxes del dret d’ancoratge. Felip V restablí aquesta exacció en tots els ports i ancoratges de la monarquia hispànica i el seu producte era aplicat a la dotació de l’almirall i dels serveis que depenien d’aquest. Suprimit l’almirallat, l’import dels drets d’ancoratge ingressà al fisc per tal d’amortitzar el deute públic. Restablert el 1807 a favor de Manuel Godoy, aquest ingressà en un sol any 3.500.000 rals procedents del dret d’ancoratge. L’exacció fou unificada l’any 1851 amb l’aranzel de duanes i restà refosa en els drets d’ancoratge, de càrrega i descàrrega que rebien aquestes.