Ja a Roma, els paisans eren obligats a la prestació de vehicles de transport o de cavalleries quan l’exèrcit es traslladava o feia una expedició militar. Teodosi el Gran i Valentinià II generalitzaren aquesta prestació, sense excloure'n els eclesiàstics ni els membres de la família imperial. Una altra constitució del mateix Teodosi, amb Arcadi i Honori, féu extensiu el dret de bagatge o angaria al transport de les annones per als exèrcits. A l’edat mitjana persistí arreu la prestació de bagatge. A Catalunya, fou en forma de tragines ( tragina) per a les hosts, i fou exigida també a utilitat pròpia pels senyors o barons de castells termenats, i semblantment, ja fora de l’abast del dret públic i com a mal ús, per alguns senyors de masos o bordes sobre els camperols assentats en aquests. A poc a poc aquest abús anà sofrint limitacions: el 1467 era establert que els capitans de castells o guarnicions només podrien prendre atzembles de la gent dels pobles a canvi d’una paga, capítol confirmat el 1470 per Joan II a les corts de Montsó. A les corts catalanes de l’any 1702, Felip V acceptà uns capítols que determinaven que els militars no podien compel·lir els paisans a donar bagatges, com atzembles, cavalcadures o carretes, si no era pagant el preu del transport; per a cada companyia de cavalleria només podien ésser presos 4 bagatges, i hom els podia carregar amb 10 roves de pes, i el transport només podia ésser exigit dins els límits assenyalats per a cada localitat; el dret de bagatge no podia ésser aplicat al transport de grans, car anava a càrrec dels assentadors de l’exèrcit. El dret fou reglamentat encara el 1710. Les corts de Cadis projectaren de transformar-lo en impost. En el dret vigent, els municipis han de formar un padró dels sotmesos a bagatge; l’obligació abasta no sols la prestació de la cavalleria o el carruatge, sinó també l’acompanyament, bé que en temps de pau no ultrapassi els límits del terme municipal respectiu.
m
Història
Dret