El que ostenta aquest dret rep el nom de patró. El patronat és de tres menes: eclesiàstic quan correspon a alguna església, dignitat o ofici eclesiàstic; laical quan correspon als seglars, ja siguin persones físiques o corporacions; i mixt, quan participa de les dues qualitats, o concorren en la fundació unes persones amb béns eclesiàstics i altres amb béns familiars, o bé essent el patró una sola persona, ho fa amb béns de les dues procedències. El dret de patronat es podia adquirir per fundació, per reedificació, per prescripció i per privilegi. En el primer cas, calia la donació del terreny, l’edificació de l’església i la dotació del seu manteniment; en altre cas no seria un patró, sinó un benefactor. La reedificació, amb augment de dotació, donava els drets de patronat si es pactava amb el bisbe. S'adquiria el dret de patronat per prescripció de més de 40 anys i possessió immemorial si es tractava d’una església lliure. El dret del patró també podia incórrer en caducitat pel transcurs dels mateixos anys sense exercitar-lo. Quant al patronat de privilegi, havia d’atorgar-lo la Santa Seu, tant per via de concessió unilateral com concordatària.
El codi de dret canònic que entrà en vigor el 1918 tendia ja a la desaparició dels patronats. El concili II del Vaticà reformà aquest criteri contrari als patronats, especialment pel que fa a la provisió del bisbat i dignitats, i demanà als estats que encara en feien ús la renúncia a tal situació de privilegi. Hom ha volgut veure precedents del dret de patronat en èpoques molt allunyades, àdhuc des del segle VI.
A Catalunya en els primers segles després de la conquesta cristiana, s’havia establert una mena de feudalització eclesiàstica, amb les que se'n deia esglésies pròpies, erigides per un comte, magnat o persona poderosa dins dels seus dominis. Unes voltes eren simples esglésies o parròquies i altres monestirs o col·legiates; el senyor laic, com a amo del territori i església edificada, entenia que tot era d’ell, àdhuc l’altar, i se'n reservava la jurisdicció i, per tal d’atendre el culte i el servei de les ànimes, hi posava un sacerdot escollit per ell mateix. Moltes voltes això era motiu de dissensions entre els senyors d’aquestes esglésies patrimonials i els seus sacerdots amb els bisbes. A Catalunya moltes d’aquestes esglésies pròpies s’anaren reduint al domini episcopal, unes voltes per abdicació dels drets dels patrons i altres com a solució a les contencions, especialment als segles X, XI i XII. Els drets de patronat que restaren foren ben comptats. Els reis de Catalunya-Aragó el tingueren sobre moltes esglésies dels seus regnes, per concessions dels papes Alexandre II, Gregori VII i Urbà II, però a mesura que passava el temps, aquests drets s’anaren fent teòrics. El fiscalisme de la cúria pontifícia, tant a Roma com a Avinyó, des del segle XIV, s’anà transformant en abús, amb les reservacions, expectatives, comandes, drets de confirmació i nomenament, en perjudici de les esglésies diocesanes i dels mateixos monestirs exempts; s’arrabassà als capítols canonicals el dret d’elegir els seus bisbes amb intervenció dels metropolitans, i es féu prerrogativa de la Santa Seu. Els reis de la península Ibèrica apel·laren al seu dret de patronat, com a fundadors de les esglésies durant la conquesta cristiana; el papa Martí V el reconegué a Joan II de Castella l’any 1421; Eugeni IV l’any 1436 reconegué i estengué el privilegi, i facultà els capítols per a tornar a elegir els bisbes, després de la consulta prèvia amb el rei, cosa que permeté a aquest d’imposar la seva voluntat en l’elecció dels pastors. Pius II tornà a enfrontar-se amb els capítols, per arrabassar-los els vells drets i reservar els nomenaments de bisbes a la Santa Seu. Sixt IV accentuà encara més el centralisme romà. Durant el regnat de Ferran II de Catalunya-Aragó, el nomenament de prelats forasters i abats comendataris anà generalitzant-se, ço que provocà nombrosos conflictes entre aquells i la Santa Seu, i encara que el 1482 hom arribés a una concòrdia, hom tornà a les mesures centralistes romanes. Amb Carles I i Felip II de Castella, la reacció de la monarquia contra aquell centralisme es transformà en exagerat regalisme, per part dels reis que es deien defensors de l’Església, i establiren el regium exequatur i feren ús i abús del dret de les manutenències; amb els seus alts i baixos, el dret de patronat s’anà imposant, fou motiu de conflictes entre els dos poders als s. XVII i XVIII amb concòrdies i discòrdies, fins al concordat del 1753 entre Ferran VI d’Espanya i Benet XIV, en què triomfà el regalisme hispànic refermant el dret de presentació, que es mantingué de nou en els concordats de la Santa Seu amb el govern espanyol dels anys 1851 i 1953. El rei Joan Carles I hi renuncià el 1976.