Té l’origen en el dret romà, com a mode d’impulsar les plantacions i edificacions; després d’haver caigut gairebé en desús, ressorgí amb força, a causa de l’escassetat d’habitatges i la necessitat de fomentar la construcció. Aquesta necessitat donà lloc a la llei del sòl, de 12 de maig de 1956, que regula, en especial, el dret d’edificar en sòl aliè, concedit per l’estat i els organismes públics dins l’àmbit de llur competència, com també pels particulars. La inscripció d’aquest dret n'ha de contenir la durada, el cànon que ha de satisfer el superficiari i garanties reals per tal d’assegurar el compliment dels pactes. La durada d’aquest dret és de 50 anys com a màxim. Aquesta limitació té com a efecte la reversió del que ha estat edificat al propietari del sòl en acabar-se el termini, si doncs no ha estat pactat el contrari, i el dit propietari ha d’indemnitzar el superficiari, segons el que hagi estat pactat, i, si no hi ha hagut pacte, amb el valor de la construcció en el moment de transmissió. El superficiari ha d’edificar en el temps assenyalat, que no pot passar de 5 anys, i pagar el cànon o la suma estipulada. Aquest dret s’extingeix per l’incompliment de l’obligació d’edificar en el terme i el mode fixats, per l’expiració del termini, si no s’ha pactat altrament, i per consolidació o confusió dels drets de superfície i de propietat en una sola persona, per causa distinta del transcurs del terme.
m
Dret civil