La formació d’aquest dret parteix del dret castellà i té els inicis en els decrets de Nova Planta promulgats per Felip V, a través dels quals hom estengué el dret públic castellà a tot Espanya, suprimí els organismes legislatius dels diferents regnes, bé que conservant una certa autonomia Biscaia i Navarra, i només mantingué en vigor els respectius drets privats (a excepció del Regne de València, que passà a regir-se pel dret privat castellà), però sense possibilitat d’evolució. No fou, però, fins a la caiguda de l’Antic Règim i la creació d’un nou Estat espanyol de caràcter liberal, amb la constitució de Cadis (1812), que prengué forma i es consolidà el dret espanyol. A partir d’aquesta constitució hom establí l’hegemonia de la llei, com a forma jurídica racional creada per l’estat, a través dels seus representants, i preveié la unificació del dret privat en les esferes civil, comercial i criminal, el qual havia d’aplicar-se en tot l’àmbit estatal; posteriorment, les constitucions dels anys 1837, 1845 i 1856 advocaren també per aquesta unitat legislativa. Unificat el dret públic a través de la constitució i del funcionament dels mecanismes institucionals per ella establerts (d’una manera total a partir de la llei paccionada del 1841, amb la qual perderen llur autonomia legislativa Biscaia i Navarra, bé que conservant els furs), hom intentà d’arribar a la unitat del dret privat a través de la codificació, seguint les tendències nascudes de la Revolució Francesa i aplicades per Napoleó. Una primera comissió codificadora encarregada de redactar un projecte de codi civil (1821) i la promulgació dels primers codis, penal (1822) i de comerç (1829), foren les primeres fites importants d’aquest procés. La redacció d’un projecte de codi civil (1851) calcat del Codi de Napoleó, el qual no tenia en compte les particularitats jurídiques dels diferents antics regnes, produí una àmplia oposició, que n'impedí la promulgació. Aquesta situació conduí a la llei de bases del 1888 i a la promulgació del vigent codi civil (1889) en el qual hom establí un dret general, anomenat comú, i uns drets particulars, denominats forals, que havien de tenir llur plasmació en uns apèndixs que recolliren les institucions jurídiques en vigor a les regions respectives, bé que la majoria no foren promulgats. També aquests anys hom publicà un nou codi de comerç (1885) i els codis processals: civil (1881) i penal (1882). Tot aquest sistema jurídic nascut del règim liberal estructurà un dret amb personalitat pròpia, el qual, tot i recollir molts elements del dret castellà, en diferia pel seu normativisme, oposat al decisionisme fonamentat en la constitució com a norma superior i en la llei com a instrument racional de regulació de les relacions jurídiques; també diferia del dret dels regnes de la corona catalanoaragonesa pel seu anhistoricisme, perquè no derivava de forces vitals com el costum, les decisions judicials o la concessió de privilegis: en el dret espanyol, el costum resta relegat a un segon pla molt disminuït i és absent del camp penal, polític i administratiu. Influït pel positivisme i el jusnaturalisme, el dret espanyol ha tendit a convertir-se en un sistema tancat i autosuficient, les fonts del qual són, per aquest ordre, la llei, el costum i els principis generals del dret. A partir de la Guerra Civil de 1936-39, el dret espanyol varia en la seva estructura: el dret públic ja no descansa sobre els principis del constitucionalisme; per substituir-los hom promulgà unes disposicions, anomenades lleis fonamentals, dictades pel cap d’estat, el qual deté el poder constituent; així es produí una tornada al decisionisme jurídic, bé que matisat d’un cert normativisme; el dret privat manté una gran part de l’estructura heretada de l’etapa anterior, modificada per la dispersió normativa i per la concreció en compilacions del dret denominat foral; la primera d’aquestes compilacions fou la de Biscaia i Àlaba (1959), que fou seguida per les de Catalunya (21 de juliol de 1960), les Balears (1961), Galícia (1963), aplicable també en part a les províncies d’Astúries, Lleó i Zamora, Aragó (1967), que substituí el defectuós apèndix del 1925, i Navarra (1973).
El dret espanyol després del franquisme
L’ordenament jurídic espanyol sofrí un canvi important arran de la transició d’un règim polític dictatorial a una democràcia parlamentària. La cúspide del nou sistema jurídic és la Constitució del 6 de desembre de 1978, aprovada per referèndum popular, com a norma suprema de l’ordenament legal. En el terreny polític, implica la derogació de les lleis fonamentals del franquisme i en el pla estrictament jurídic, la necessitat que tota la legislació restant de l’estat s’hi ajusti, introduint-hi, per tant, les reformes precises, evitant alhora que cap norma que hom pugui dictar en el futur no s’hi contradigui. Aquesta funció de control és duta a terme pel Tribunal Constitucional. Els principis constitucionals obliguen a modificar i posar al dia la major part de l’antic dret espanyol en totes les seves branques; aquesta tasca de reforma fou iniciada el 1979. Com a exemple de reformes, cal assenyalar en el dret politicoadministratiu, els estatuts d’autonomia de les diferents comunitats autònomes de l’estat, en desenvolupament del títol VIII de la Constitució i la configuració legal del Consell del Poder Judicial i del defensor del poble; en dret civil, la reforma del dret de família (1981); en dret penal, la supressió de la pena de mort i altres reformes parcials del codi penal (1980 i 1981); en dret fiscal, la reforma del sistema fiscal (1977-78); en dret laboral, l’Estatut dels Treballadors (1980); en dret processal, la introducció del dret a assistència lletrada per part dels detinguts, i la llei de protecció jurisdiccional dels drets fonamentals de la persona (1980). Altres importants reformes han requerit o requereixen un procés legislatiu, com ara el nou codi penal, aprovat el 1995, que introduïa importants modificacions i innovacions, com la figura de delicte econòmic, la participació dels ciutadans en judicis de determinats delictes, etc; les noves lleis d’enjudiciament civil i criminal; la llei orgànica del Poder Judicial; altres modificacions parcials del codi civil i de comerç, etc. També cal assenyalar la incidència en el dret de l’Estat espanyol de l’adhesió a nombrosos tractats internacionals, especialment en matèria de drets humans, provocada per l’entrada en organitzacions d’aquest caire, com la OIT, el Consell d’Europa i d’altres. La Constitució del 1978 inicia, doncs, una nova etapa en la qual, abandonant novament el decisionisme jurídic, se sotmet una altra vegada el poder a la Constitució. La configuració, d’altra banda, de l’estat en el sistema anomenat de les autonomies, ha fet que el dret privat de les diferents nacionalitats i regions recobrés una nova vida amb possibilitats d’evolució i de renovació.