Derivat del dret romà, que fou vigent, d’una manera general, d’ençà de Caracal·la a totes les Gàl·lies, l’actual dret francès fou molt influït pel dret dels pobles germànics (sobretot pel dels francs). Abans de la recepció del dret romanista al s XIII ja s’havia produït la divisió entre la zona nord, de dret consuetudinari, més germànic i feudal, on el dret romà només era utilitzat com a supletori, i la zona sud (Occitània), amb un dret escrit i molt romanitzat per influència de les universitats de Montpeller i de Tolosa (Llenguadoc). La Revolució del 1789 posà fi als drets de les diferents nacionalitats i de les regions i codificà un dret únic, fet a base de transaccions del dret escrit i dels costums. El resultat fou un dret individualista, liberal, racionalista, lògic i harmònic. El pensament jurídic i polític del s XVIII restà plasmat en el dret públic francès (Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà, 1789) i Napoleó promulgà a partir del 1804 els diferents codis i creà el Conseil d’État, origen del dret administratiu. Tot i que la llei és la font principal del dret, no són negligibles la jurisprudència, sobretot en matèria de responsabilitat civil i de contenciós administratiu, ni tampoc el costum i la doctrina (especialment la que és elaborada a les universitats). A més d’ésser molt formalista, el dret francès és també un dret processalista, és a dir, el procés no contenciós és sempre lent i complex i el contenciós encara ho és més. En cas d’infracció de la regla de dret, els litigis són resolts, segons l’índole de cada cas, per jurisdiccions de dret comú (tribunals civils o penals) o per jurisdiccions especialitzades (mercantils, magistratures del treball o jutge administratiu). Per a cada instància sempre hi ha una possibilitat d’apel·lació i de cassació. De la unificació i la centralització jurídica francesa no se salvà el dret propi de les comarques catalanes que, pel tractat dels Pirineus (1659), foren incorporades a França; aquest dret fou abolit, en la seva part pública, per decret reial i, en la privada, per la unificació dels codis napoleònics. Alsàcia i Lorena en constitueixen l’única excepció, que trenca el monolitisme present, les quals, en tornar a la sobirania francesa el 1918, conservaren el dret local, d’una gran influència germànica, el manteniment del qual, però, no ha estat garantit per cap precepte constitucional o internacional. Al dret local han restat sotmesos el règim d’associacions, el de cultes religiosos, el d’ensenyament confessional, la llei municipal de 1895, les associacions sindicals rurals, la caça i les caixes d’estalvis, així com també algunes professions. Hi ha una constant limitació i una constant modificació d’aquest dret propi.
m
Dret