Com a manifestació pròpia de l’època que precedeix el dret alemany, el dret germànic correspon al d’una de les diverses estirps germàniques (Stammesrechte), i hom pot situar-lo en l’anomenada època de les “leges", a la qual pertanyen la Lex Salica, la Lex Ripuaria, la Lex Alemannorum, etc. La forma habitual de dictar aquest dret era oral, i en tenien cura els jutges, escollits per votació majoritària d’entre el poble. No hi mancaren freqüents discussions i rivalitats entre els jutges i les decisions judicials dels diversos pobles germànics, que a vegades conduïen a la guerra entre ells.
La forma literària d’aquest dret arribà amb la influència del dret romà, per la qual cosa els corresponents drets germànics escrits adoptaren el llatí vulgar. Hom coneix només les excepcions dels anglosaxons i dels germans del nord, els quals empraren la llengua mateixa del poble per a redactar els drets propis.
Eren objecte de dret qüestions com la del furt, ferides, assassinat, matrimoni, herència, lleis de la guerra, etc.