Pròpiament hom no pot parlar de dret italià fins a mitjan s XIX, quan es constitueix l’estat italià. Fins aleshores convivien en la península Itàlica i les illes de Sardenya i de Sicília diferents drets propis de cadascun dels estats, sota un comú denominador, d’arrel romanista. A aquesta arrel originària s’havien unit diferents influències, com les dels ostrogots i els llombards, que pervisqueren sobretot al nord. Durant l’edat mitjana es desenvolupà el dret canònic i es renovà l’interès pel dret romà a través de l’escola de glossadors de la Universitat de Bolonya, mentre que a Sicília, a Nàpols i la Sardenya fou important de la influència del dret català, especialment mitjançant el Llibre del Consolat de Mar, que també influí en el dret mercantil de les repúbliques de Venècia i de Gènova. Amb Víctor Manuel, desapareguts després els Estats Pontificis, arribà la unificació del dret sota el patró napoleònic; el 1865 aparegué el Codi Civil, que influí en l’espanyol. El dret civil italià avui es regeix pel text del 1942, que representà una evolució important, en recollir concepcions jurídiques modernes (especialment en dret d’obligacions), tot i aparèixer en l’època feixista (un decret legislatiu posterior l’adaptà a la nova situació política del 1945). Quant al dret penal, cal destacar la influència que arreu exerceixen les escoles italianes (com la positiva o la terza scuola, amb figures com Lombroso i Ferri); el Codi Penal fou redactat (1930) principalment per Arturo Rocco, de clara inspiració feixista, i tingué una gran transcendència en els estats totalitaris d’aquella època (després de la Segona Guerra Mundial fou reformat en diverses etapes). El dret constitucional i administratiu actual deriva de la constitució del 1947, de tipus republicanoparlamentari, on és establerta una divisió administrativa per regions i són reconeguts uns estatuts especials, d’una certa autonomia de govern, per a Sicília, Sardenya, Trentino - Alto Àdige, Friül - Venècia Júlia i Vall d’Aosta.
m
Dret