dret mercantil

m
Economia
Dret
Dret mercantil

Conjunt de normes destinades a regular l’organització i actuació dels operadors del mercat així com el marc i incidències de llur activitat.

El dret civil li ha servit de fonament principal i, a mesura que l’estructura socioeconòmica capitalista s’anà imposant, adquirí una independència i un contingut jurídic propis i serví de vehicle necessari per a l’expansió de la nova societat en lluita contra els obstacles feudals. En una primera fase, a la baixa edat mitjana, fou un dret vinculat a una classe determinada (els comerciants). Posteriorment, i a partir del model francès creat per la Revolució Francesa, hom tendeix tendeix a construir el dret mercantil sobre l’acte de comerç, tot fent abstracció que fos o no comerciant la persona que l’efectués. La complexitat i el desenvolupament capitalista han conduït a una superació de la figura del comerciant i de la de l’acte de comerç. D’una banda, qualsevol persona individual duu a terme avui actes comercials i mercantils, i, d’altra banda, esdevé difícil de determinar si un acte és de comerç o continua essent civil. El dret mercantil ha absorbit una part del dret civil, ha envaït tota la trama de relacions individuals i col·lectives, àdhuc les estatals, i ha situat com a objecte més important l’empresa, ens sobre el qual gira avui tota l’activitat social i econòmica. En la majoria d’estats les legislacions divergeixen quant a l’àmbit i al contingut del dret mercantil. A l’Estat espanyol, es basa sobre l’acte de comerç (codi 1 3), sense considerar l’empresa, circumstància que ha obligat a una dispersa i prolixa legislació especial, mancada, com més va més, d’una sistematització.

El dret mercantil en el dret català

En el dret català, apareix ja en els Usatges la preocupació pel comerç i la seguretat dels transports mercantils, que es va repetint en les constitucions i pragmàtiques per Pere II (Barcelona, 1283), Alfons II (Montsó, 1288), Pere III (Perpinyà, 1351), la reina Maria, lloctinent d’Alfons el Magnànim (Barcelona, 1422) Ferran II (Montsó), Carles I (Montsó, 1534, 1537 i 1542) i Felip d’Anjou (Barcelona, 1702). El mateix Felip V, a les corts de Barcelona del 1702, regula les companyies nàutiques i mercantils i l’establiment de port franc. Però la normació jurídica més notable és el famós Llibre del consolat de mar. El conjunt de les normes de dret mercantil pròpies de Catalunya i el seu tribunal de comerç persistí encara després del decret de Nova Planta; l’any 1828, amb la promulgació del primer codi de comerç espanyol, fou derogat el dret mercantil de Catalunya.