Originàriament popular i consuetudinari, com el de tots els pobles germànics, adoptà la forma escrita i codificada arran de l’establiment dels visigots al migdia de les Gàl·lies i, sobretot, en independitzar-se de l’imperi Romà i estendre's des de les Gàl·lies cap a la península Ibèrica. El Codex Eurici ( Euric) i la seva revisió feta fer per Leovigild constitueixen els seus primers exemplars, potser d’exclusiva aplicació als súbdits de raça goda, mentre que els habitants d’ascendència romana pogueren continuar gaudint de llur antic dret, objecte, al seu torn, d’una recopilació abreujada per part del rei Alaric II i coneguda amb el nom de Breviari d’Alaric o, també, Lex Romana Wisigothorum. Aquesta suposada legislació paral·lela, basada en un criteri personalista, contradit recentment per alguns autors, deixà pas, progressivament, a una legislació única i general per a tots els súbdits, fortament influïda per l’actuació dels concilis de Toledo, en un creixent sentit canònic i romanista, plasmada finalment en el famós Liber iudiciorum, promulgat per Recesvint (654), revisat per Ervigi (681) i reelaborat posteriorment per juristes privats. Després de l’enfonsament del regne dels visigots l’eficàcia del Liber iudiciorum, no gaire efectiva, sembla, durant els darrers temps d’aquell, adquirí diferent nivell en les diverses regions de l’àrea cristiana lliure del poder musulmà. En els naixents territoris catalans trobà, justament, un dels camps d’aplicació més intensa, des dels primers moments de l’ocupació franca fins al final de l’alta edat mitjana, com ho testimonien la documentació contractual i les actes judicials dels sectors de la Catalunya Vella, especialment en les esferes del dret matrimonial i successori. El vell codi visigòtic, reproduït, glossat, abreujat i àdhuc traduït al català (bé que conservat molt fragmentàriament) en els escriptoris monacals (sobretot a Ripoll), durant els s. X-XII ( Libre jutge)) fou tingut per la llei del país —la lex per antonomàsia— i, a més, serví de font inspiradora als Usatges de Barcelona, que nasqueren per a completar-lo, així com a diverses colleccions de dret local (Costums de Lleida, Recognoverunt proceres de Barcelona, etc). La corba ascendent de l’aplicació efectiva de la lex gothica (o Lligs godes) a Catalunya s’estengué del s. X a mitjan s. XII i decaigué ràpidament, substituïda pel dret propi i sobretot pel dret romà de la recepció. La prohibició de Jaume I (1251) d’invocar en els tribunals les lleis gòtiques, així com les romanes o canòniques, representà sens dubte el cop de gràcia a l’aplicació, ja de baixa, del Liber, però del seu contingut se salvaren les normes més arrelades en la vida corrent, afegides com a apèndix a les versions vulgars dels Usatges, o recollides en el si dels esmentats texts municipals, com el de Barcelona, on, entre altres, fou estampada la pràctica del testament sacramental, que, més o menys desvirtuada, ha arribat fins als temps actuals.
m
Dret