Important centre turístic i comercial per mitjà del seu port. Acadèmia naval i aeroport internacional. Dubrovnik és el nom serbocroat de la ciutat que en català ha estat tradicionalment coneguda amb el nom llatí de Ragusa.
Fundada pels supervivents eslaus de l’antiga Epidaurus i per un grup de pròfugs romans al començament del segle VII, s’organitzà en república. Tenia el llatí com a llengua administrativa i l’eslau per a la vida privada. Esdevingué un port comercial de gran categoria. Ja al segle XII era centre d’importació i exportació, relacionat amb les ciutats balcàniques i amb les de la Mediterrània occidental. Les seves naus arribaren fins a les costes asiàtiques i africanes i fins a la Gran Bretanya i Flandes. Políticament, els bizantins no se n'ocuparen. Els venecians, especialment per raons comercials, hi imposaren llur sobirania (1205-1358). Després formà part del regne hungarocroat, conservant, però, el seu règim republicà amb una administració aristocràtica (1358-1526).
Arran de l’inici de la política balcànica d’Alfons IV de Catalunya-Aragó, hi fou establert un consolat de catalans (1443), que suplí la desaparició del de Zeng (1412-18) i que tingué una notable activitat econòmica; desaparegué després del 1481. Alfons el Magnànim protegí els habitants de Ragusa i els atorgà guiatges. Més tard foren protegits pels turcs, dels quals foren tributaris.
El canvi d’orientació del comerç marítim portà la decadència de la ciutat; hi contribuí també un terratrèmol (1667). Napoleó abolí la república (1808) i fundà el regne d’Il·líria, al qual pertangué Ragusa. Per la pau de Viena (1815) passà a l’imperi austríac, i des del 1918 forma part de Iugoslàvia.
La ciutat conserva restes d’una basílica paleocristiana; les muralles (s. XIII), engrandides als segles XV-XVII, amb la torre Minceta, obra de Michelozzo; la fortalesa Revelin (1538); nombrosos palaus gòtics i renaixentistes (dels Rectors, Sponza); la catedral (1671-1713), construïda sobre les restes de l’anterior (s. XII); i la Casa de la Ciutat (1862).