A Roma el dux fou de primer (segle IV) un general o funcionari militar destinat a comandar les forces expedicionàries de les províncies limítrofes, i era subordinat als comites; més tard fou també un funcionari polític. El nom de duc fou donat també als governadors i generals destacats en fets gloriosos. Després foren, generalment, governadors de les províncies o territoria. Dioclecià i Constantí I separaren el comandament militar de les províncies de l’administració civil, i el duc n’esdevingué només cap militar. La Notitia dignitatum dona vint-i-cinc ducs, tretze a Orient i dotze a Occident.
Això continuà al Baix Imperi i a l’imperi Bizantí, on els governadors dels temos, des del segle VI, portaren el títol de duc, i també als regnes dels ostrogots i merovingis. Entre els visigots, el duc comandà l’exèrcit d’un ducat per delegació directa del rei, que el designava entre els seus magnats i exercia també els poders judicial, polític, administratiu i financer, i formava part de l’aula regia.
Després de la invasió musulmana, la monarquia asturianolleonesa se serví també de ducs per al govern de territoris, però aquesta denominació caigué aviat en desuetud i fou substituïda per la de comte. Al regne de Navarra (Pamplona) un duc formava part de la curia palatina.
Als Països Catalans, aquest títol apareix esporàdicament, a l’alta edat mitjana, com a denominació estrictament personal i honorífica donada al comte de Barcelona Borrell II el 992 (duc), emprat per ell mateix, el 972 (dux, dux Gotiae i el 988 (Hibereus dux, dux citerioris Hispaniae), i al comte Gausfred I d’Empúries-Rosselló en dos preceptes del 981 (dux, dux Rossillonensis pagi); Ramon Berenguer III també fou anomenat alguna vegada i pòstumament (1114) dux Catalanensis.