El terme ducatus apareix en aquest sentit a començament del segle VII. Al regne visigòtic, el ducat coincidia generalment amb l’antiga província romana del Baix Imperi, i havia estat sota la jurisdicció militar d’un dux. Els ducats o províncies hispanovisigòtics foren sis: Bètica, Cartaginense, Galècia, Gàl·lia gòtica o Septimània, Lusitània i Tarraconense. Els ducats desaparegueren amb la fi del regne visigòtic. Entre els longobards, el ducat designava simplement una circumscripció territorial. Als regnes francs, a la Itàlia bizantina i a la Llombardia, els primitius ducats anaren augmentant a partir del segle VII.
Els primers reis carolingis, però, s’esforçaren a fer-los desaparèixer, puix que representaren un desig d’autonomia de la sobirania reial. Carlemany donà al mot duc un sentit militar, i només reconegué una divisió administrativa, el comtat. Amb l’afebliment dels reis carolingis els ducats reaparegueren i assoliren un caràcter de territoris quasi sobirans.
A Alemanya, els ducats nacionals (Baviera, Francònia, Lorena, Saxònia i Suàbia), formats a la fi del segle IX, foren veritables estats independents, fins que fou restaurada l’autoritat imperial. Llurs sobirans assoliren moltes vegades la corona de l’Imperi. La dinastia suàbia dels Hohenstaufen creà nous ducats (Àustria, 1156, i Estíria, 1180), i posteriorment adquiriren rang de ducat els territoris de Brunsvic (1235), Mecklenburg (1348), Juliers (1356), Berg (1380), Cleve (1417), Holstein (1474) i Württemberg (1495). A l’època moderna constituïren estats sobirans de l’Imperi, i duraren fins a la fi de la Primera Guerra Mundial. A Itàlia, els ducats sobirans (Parma, Mòdena, etc.) duraren fins a la unitat italiana.