El terme ducatus apareix en aquest sentit a començament del s VII. Al regne visigòtic, el ducat coincidia generalment amb l’antiga província romana del Baix Imperi, i havia estat sota la jurisdicció militar d’un dux. Els ducats o províncies hispanovisigòtics foren sis: Bètica, Cartaginense, Galècia, Gàl·lia gòtica o Septimània, Lusitània i Tarraconense. Els ducats desaparegueren amb la fi del regne visigòtic. Entre els longobards, el ducat designava simplement una circumscripció territorial. Als regnes francs, a la Itàlia bizantina i a la Llombardia, els primitius ducats anaren augmentant a partir del s VII. Els primers reis carolingis, però, s’esforçaren a fer-los desaparèixer, puix que representaren un desig d’autonomia de la sobirania reial. Carlemany donà al mot duc un sentit militar, i només reconegué una divisió administrativa, el comtat. Amb l’afebliment dels reis carolingis els ducats reaparegueren i assoliren un caràcter de territoris quasi sobirans. A Alemanya, els ducats nacionals (Baviera, Francònia, Lorena, Saxònia i Suàbia), formats a la fi del s IX, foren veritables estats independents, fins que fou restaurada l’autoritat imperial. Llurs sobirans assoliren moltes vegades la corona de l’Imperi. La dinastia suàbia dels Hohenstaufen creà nous ducats (Àustria, 1156, i Estíria, 1180), i posteriorment adquiriren rang de ducat els territoris de Brunsvic (1235), Mecklenburg (1348), Juliers (1356), Berg (1380), Cleve (1417), Holstein (1474) i Württemberg (1495). A l’època moderna constituïren estats sobirans de l’Imperi, i duraren fins a la fi de la Primera Guerra Mundial. A Itàlia, els ducats sobirans (Parma, Mòdena, etc) duraren fins a la unitat italiana.
m
Història