ducat de Bretanya

Títol principesc, no reconegut pels reis de França fins el 1297.

L’emperador Lluís el Piadós establí com a duc de Bretanya el bretó Nominoe. No obstant això, el títol de duc no correspongué a una realitat permanent i efectiva fins al final del segle X, quan Conan I el Borni, comte de Rennes (Roazhon) (970-992), reuní Bretanya sota el seu domini i prengué el títol de duc (990). Després de la seva mort (992), però, els reis de França no reconegueren el títol de duc als seus successors, sinó que solien designar-los comtes. L’any 1213 el ducat passà a Pere de Dreux, dit Mauclerc, descendent agnat dels reis de França. El seu net Joan II (mort el 1305) fou elevat a la dignitat de duc par de França per Felip IV el Bell el 1297. La duquessa Anna (morta el 1514) es casà, successivament, amb els reis Carles VIII i Lluís XII, i deixà el ducat a la seva filla Clàudia de França, la qual es casà amb el rei Francesc I. El succeí en el ducat el delfí Francesc III (mort el 1536), darrer duc coronat. El 1532 el ducat fou incorporat a la corona, i el títol, des d’aleshores, concedit amb caràcter honorífic al delfí. En fou el darrer a portar-lo un germà de Lluís XV, que morí infant.