Les partícules són transportades pel vent, en suspensió o per saltació, fins que en disminuir la velocitat es dipositen. Les dunes tenen els costats asimètrics: pendent dèbil del costat d’on ve el vent i pendent més pronunciat del costat contrari. Poden tenir formes diverses: allargades, i paral·leles o transversals a la direcció del vent, o en forma de mitja lluna barcana, que es formen en llocs de vent moderat però de direcció i sentit constants. En llocs amb sorra abundant les dunes poden atènyer fins a 30 m d’alçada, i al Sàhara arriben fins a 120 m. En les grans extensions desèrtiques i sorrenques, les dunes formen una capa contínua anomenada erg.
La composició de les sorres pot ésser molt variable, però les partícules més freqüents són les de quars, feldespat i mica. Els grans, molt ben seleccionats quant a la mida, oscil·len entre 1 i 2 mm. El moviment que fa que les dunes es desplacin és de gra en gra, avançant a vegades fins a 30 m l’any; han arribat a colgar arbres de gran mida, i fins i tot edificacions. És per això que són fixades plantant-hi vegetació.
Les dunes litorals són les úniques que, als Països Catalans, han assolit una certa importància; només a les platges, però generalment darrere el cordó litoral, resten dunes vives, a causa de l’aportació constant de materials i de les fortes ventades. La majoria ja s’han consolidat o han estat més o menys fixades, per la vegetació o amb contradunes. N'hi ha al litoral rossellonès de la Salanca, a l’empordanès del golf de Roses (l’Escala), de Torroella i de la platja de Pals, al Maresme, a Castelldefels, a la plana de Vilanova i la Geltrú, al massís tarragonès de Salou, al delta de l’Ebre, al Saler, entre la mar i l’Albufera, i a Elx. De les Balears, els sectors més importants són a la badia de Palma (s’Arenal), a la Marina mallorquina de migjorn, de Campos a Santanyí, en sectors del nord de Menorca (arenals de Tirant, d’en Castell) i a la platja de Tramuntana de Formentera.