Com a extensió natural dels estudis d’ecologia humana, Einar Haugen presentà l’ecologia lingüística en una conferència sobre la descripció de les llengües del món el 1970, tot i que Carl Voegelin havia estat el primer a usar el terme el 1964 per a referir-se a l’estudi dels àmbits territorials de les llengües. Haugen evidencià que els estudis dels sociolègs sobre els valors compartits com a determinants de la distribució espacial dels grups ètnics havien ignorat la possessió d’una llengua comuna com un dels valors compartits. El seu document presenta, doncs, un tipus d’inventari inicial del que podria incloure una ecologia lingüística. Altres autors que han practicat alguna mena d’aproximació ecològica a la llengua són William F.Mackey, Stanley Liebeson o Lluís V.Aracil. En l’àmbit català cal destacar els estudis de Carme Junyent i d’Albert Bastardas, el qual guanyà el premi a la Recerca Humanística de la Fundació Enciclopèdia Catalana amb el llibre Ecologia de les llengües (1996).
f
Lingüística i sociolingüística