ecologisme

ecologismo (es), environmentalism (en)
m
Sociologia
Política

Conjunt de corrents ideològics que tenen en comú la voluntat d’assolir un nou ordre social basat en els principis de l’ecologia concebuda com a ciència totalitzadora.

La majoria de grups ecologistes comparteixen un refús del productivisme de les societats contemporànies, del centralisme i la concentració del poder en mans dels estats i de les companyies multinacionals, i de l’explotació abusiva dels recursos naturals, i propugnen una societat no jerarquitzada, oberta i autogestionària. El pacifisme i el refús de l’energia nuclear són també comuns a la majoria de grups ecologistes. Els primers grups ecologistes nasqueren als EUA (sobretot a Califòrnia) vers la meitat de la dècada de 1960 a l’entorn dels moviments de drets civils i d’oposició a la guerra de Vietnam. L’obra de Rachel L. Carson (1907-64) Silent Spring (1962) és considerada el punt d’arrencada de l’ecologisme, i el primer moviment organitzat que es donà el nom d’ecologista fou l’Ecology Action, fundat el 1968 a la Universitat de Berkeley per Cliff Humphrey. A Europa, un punt de partida fou la Conferència d’Estocolm sobre el Medi Humà (1972), en el marc de la qual diferents grups ecologistes organitzaren una contraconferència o conferència paral·lela. La publicació dels anomenats Informe Meadows i Informe Mansholt sorgits de la Conferència assenyalà la transformació de l’ecologisme de moviment marginal en una força ideològica i política.

Des del 1977 hi ha hagut a tot Europa un esforç dels diferents grups ecologistes (anomenats genèricament verds) per a arribar a establir un corpus ideològic comú i plantejar una lluita política comuna als diferents països europeus. Així, a la RF d’Alemanya i Bèlgica, foren fundats els primers partits ecologistes el 1980 i el 1982. A Alemanya particularment, arribaren a participar en governs regionals i, des del 1998, formen coalició en el govern federal. D’altra banda, assoliren importància organitzacions ecologistes internacionals com ara Greenpeace, One Earth, WWF o The World Conservation Union. Alhora, els partits polítics tradicionals tendiren a absorbir reivindicacions originalment ecologistes, reflex del creixent pes de la problemàtica mediambiental en l’opinió pública.

Des de la publicació de l’anomenat Informe Brundtland (1987), que consagrà el concepte de desenvolupament sostenible, l’ecologisme ha assumit la importància del vincle existent entre conservació i desenvolupament, palesa sobretot en l’èmfasi en la interrelació mútua entre la problemàtica del Tercer Món, el conflicte nord-sud i la crisi ambiental. La dimensió global ha afavorit, així, l’aparició de moviments ecologistes en països com ara el Brasil o l’Índia. La popularització de la teoria de Gaia contribueix també a la nova direcció del pensament ecologista. El medi ambient ha esdevingut una preocupació creixent de governs, partits majoritaris d’arreu del món i l’ONU, que el 1992 es manifestà per primer cop en una dimensió mundial i pública amb la celebració de la Conferència sobre Medi Ambient i Desenvolupament de Rio de Janeiro, que posteriorment ha donat lloc a a iniciatives com l’Agenda 21 i el Protocol de Kyoto (1997). No obstant això, allò que més ha transcendit d’aquestes iniciatives han estat les diferències (especialment sobre la incidència de l’emissió de gasos en l’escalfament de l’atmosfera), debat complicat per la superposició d’interessos polítics. També controvertits han estat els riscos de l’energia nuclear i dels transgènics. Continua essent també un debat obert el concepte mateix de sostenibilitat i la seva compatibilització amb el desenvolupament econòmic, especialment al Tercer Món, i la defensa del medi ambient. Des dels anys noranta, a l’activitat d’organitzacions no governamentals, centrades en la protesta per les agressions al medi ambient, a Europa s’hi ha afegit una certa consolidació política dels partits ecologistes, els quals promouen un model de societat que a grans trets coincideix amb el dels partits d’esquerra. Fonamentat en els anomenats quatre pilars (sostenibilitat, justícia, democràcia i pau), aquests valors han contribuït sovint a forjar aliances amb la socialdemocràcia.

On més ha quallat la presència ecologista ha estat a Alemanya, on des del 1998 el partit Bundnis 90/Die Grünen forma part d’un govern de coalició amb l’SPD i la seva influència es posà de manifest amb diverses iniciatives, d’entre les quals el compromís del govern alemany renunciar d’una manera esglaonada a l’energia nuclear l’any 2000. De manera menys decisiva, els partits ecologistes han format part també de coalicions de govern a Bèlgica (1999-2003), Finlàndia (1999-2002) i França. El 2004 hom creà el Partit Verd Europeu a partir de la Federació Europea de Partits Verds. En l’àmbit mundial, des dels anys noranta els partits ecologistes han tendit a organitzar-se: un primer pas fou la trobada de Rio el 1992, que volgué constituir la contrarèplica a unes concessions considerades excessives de la cimera de Rio. El 1993 s’establí una Xarxa Verda Global que impulsà una agenda conjunta i coordinada, la primera acció de la qual fou un rebuig formal de les proves nuclears franceses al Pacífic (1996). El 2001 tingué lloc a Canberra la primera cimera mundial de partits ecologistes, en què assistiren representants de setanta estats i fou aprovada una Carta Verda Global. Als Països Catalans, els moviments i accions ecologistes aparegueren per primer cop entorn del 1970 a la Catalunya del Nord, on alguns dels moviments que es qualificaven d’esquerra revolucionària, hereus dels fets de Maig del 1968, iniciaren campanyes de protesta en 1969-72 contra determinades operacions (urbanitzacions a les Alberes i al litoral, polígons de tir de l’exèrcit al Capcir, etc.).

A l’Estat espanyol les primeres manifestacions ecologistes foren més tardanes per la situació política durant aquells anys. L’oposició a un gran abocador al massís de Garraf obrí, el 1972, el cicle de reivindicacions ecologistes nascudes inicialment en els medis excursionistes o en altres entitats. Mort Franco, la florida de grups i moviments fou molt nombrosa, i fou catalitzada inicialment per accions com la publicació del Llibre blanc de gestió de la natura als Països Catalans per la Institució Catalana d’Història Natural (1976) o les campanyes “Salvaguarda del Patrimoni Natural”, del Congrés de Cultura Catalana, o “Salvem Catalunya per a la Democràcia”, de l’Assemblea de Catalunya (1976-77). Ben aviat aparegueren grups ecologistes preocupats per les més diverses problemàtiques (energia nuclear, contaminació de rius i costes i de l’aire de les zones industrials, urbanitzacions, etc.). El moviment ecologista s’ha caracteritzat per la seva atomització en multiplicitat de grups molt circumscrits a l’àmbit local. Això no obstant, cal destacar la implantació d’associacions com ara Acció Ecologista Agró al País Valencià, DEPANA a Catalunya i el Grup Ornitològic Balear a les Illes, els quals han influït en l’opinió pública, així com diversos intents de coordinar els diversos grups ecologistes, com ara l’Assemblea d’Entitats Ecologistes de Catalunya o Ecologistes en Acció. En l’àmbit polític, alguns dels grups ecologistes dels Països Catalans s’han vinculat formalment amb Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya (a Catalunya) o a Esquerra Unida (al País Valencià i a les Illes Balears). En l’àmbit institucional, el pes d’una certa preocupació ecològica es reflectí amb la creació d’un departament i d’una conselleria de medi ambient a la Generalitat de Catalunya i a la Generalitat Valenciana (1991 i 1992, respectivament).