Hom empra normalment el concepte d'edat relativa, el qual consisteix simplement a afirmar que un estrat, una formació, un fòssil o una roca són més antics o més moderns que uns altres. El concepte d’edat relativa es basa fonamentalment en dos principis: el de la superposició dels estrats ( estratigrafia) i el de l’evolució orgànica. A la pràctica, hom la determina pels fòssils trobats en un estrat o una formació determinats; segons l’estat evolutiu en què són, l’estrat o formació és més o menys antic o modern. Però hom ha intentat també d’establir l’edat absoluta de la Terra i de les seves diverses eres. Un dels primers intents es basava en el volum de sediments transportats a les conques de dipòsit, i fou ja intuït per Heròdot; donà bons resultats en aplicar-lo Gerard De Geer al període plistocènic. Un altre intent de mesura de l’edat absoluta fou fet per Joly, i tenia en compte el contingut de sal dels oceans tot basant-se en el fet que els primitius oceans no eren salats. Kelvin es basà en els principis físics i considerà que la Terra ha sofert un lent i constant refredament des del seu origen. El descobriment de la radioactivitat, però, ha resolt el problema. La datació isotòpica (datació) és la més usada per a l’obtenció d’edats absolutes; tots els processos es basen en el fet que els isòtops radioactius decauen gradualment amb el pas del temps. Conegut el període de desintegració d’un isòtop determinat, és possible de calcular el període de temps durant el qual s’ha escaigut el procés.
f
Geologia