Aquest esquema, creat a la primeria del segle XIX, fou desglossat en una primera fase dita Eneolític o Calcolític per a indicar la primera etapa de l’ús del metall, el coure, abans que fos descoberta la lliga del bronze. Els arqueòlegs dels països mediterranis continuen en general acceptant aquest matís i emprant el nom d’Eneolític. El concepte d’edat del bronze com un graó dins el procés de la civilització no és vàlid, puix que els països creadors de les grans cultures històriques del Pròxim Orient no empraren el ferro d’una manera general fins després de 1500-1400 aC. El terme, però, continua essent útil de cara a la prehistòria europea, i també a la dels Països Catalans, sobretot si hom manté la distinció entre època eneolítica i època del bronze. Als grans nuclis creadors del Pròxim Orient l’entrada a l’edat del bronze coincideix amb l’entrada a la “història”, vers el 3000 aC. El procés de la metal·lúrgia, l’extracció dels minerals, la fabricació i distribució d’eines tendiren alhora a l’especialització per oficis i a l’estratificació social. La possibilitat d’acumular capitals fàcils de conservar, amb emmagatzematge d’excedents, concentrà un poder superior a les mans dels reis-sacerdots i fou una de les bases de la creació d’estats sòlids, amb tendències imperialistes, que pesaren damunt les necessitats expansives, sobretot de cara al control de l’estany, rar a Orient, les principals fonts del qual eren a Europa, inclosa l’Europa de l’extrem occident. De cara a l’evolució dels pagesos europeus, el bronze significà sobretot la possibilitat de millorar les eines i una mobilitat més gran derivada de la necessitat de controlar les fonts dels metalls, fenomen que és ben marcat durant el segon mil·lenni i una mostra del qual és l’expansió del vas campaniforme i la naixença de civilitzacions potents al centre d’Europa, com la d'Unĕtice o Aujetitz (1500 aC). La necessitat d’estany afavorí les navegacions per a l’explotació dels jaciments de Galícia i de les Cassitèrides. L’entrada del bronze afectà també els pobles pastors de la part nord de les planures europees, originà la cultura de les destrals de combat, que havia après la metal·lúrgia del bronze a la regió del Caucas, i que sembla que donà lloc a l’origen de la cultura dels túmuls del centre d’Europa. Un altre grup que també nasqué al centre d’Europa de les transformacions de l’edat del bronze, ja avançada, fou el de la cultura dels camps d’urnes, que feren un gran paper després, durant l’edat del ferro. Al nord d’Àfrica, llevat d’Egipte, no existí una autèntica edat del bronze. A l’Àsia oriental, el centre difusor de les tècniques del bronze fou la Xina. Durant l’edat del bronze cadascuna de les tres unitats catalanes actuals tingué una història pròpia i una manera de viure peculiar. A Mallorca i a Menorca persistí la cultura pròpia iniciada ja al període anterior, l’Eneolític, que anà evolucionant; per ara no és possible, però, d’establir una periodització acceptable; hom en diu la cultura del poble de talaiots. Al Principat, la nova època del bronze tot just si es féu remarcar, perquè tot seguí com si fos una continuació de la cultura megalítica; el País Valencià tingué una cultura característica anomenada cultura del bronze valencià.
f
Prehistòria
Difusió de la cultura del bronze
© fototeca.cat
Període que segueix el Neolític i precedeix l’edat del ferro.