Als Països Catalans —deixant de banda les edicions incunables i les fetes al s. XVI i següent d’obres lul·lianes, d’Ausiàs Marc, d’Eiximenis, de les cròniques, etc, les quals sovint són adaptades a la llengua de l’època o a una parla local—, no és fins al s. XIX, amb la Renaixença, que els estudiosos es preocupen de difondre els vells texts autòctons i emprenen diverses col·leccions. El 1840 Josep M.de Grau i Joaquim Rubió i Ors iniciaren una “Col·lecció d’Antigues Obres Catalanes” que només publicà Vicenç Garcia i Pere Serafí. És coneguda l’existència d’un ambiciós projecte de Milà i Fontanals, que no arribà a la realització. Entre les edicions no seriades es destaquen les d’antics documents literaris per Pròsper de Bofarull, de les cròniques per Antoni de Bofarull i Josep Coroleu, de poesia medieval per Milà i Fontanals, de texts poètics per Francesc P.Briz, de la versió d’A.Febrer de la Commedia per Gaietà Vidal i Valenciano, de Lo somni de Bernat Metge per Josep M.Guàrdia, d’obres de Llull per Jeroni Rosselló i, d’altra banda, les publicades a la “Biblioteca Valentina” de Constantí Llombart i a la “Biblioteca d’Escriptors Catalans” i a la “Biblioteca Catalana” de Gabriel Llabrés. Un primer assaig de publicació d’obres antigues fou la “Biblioteca Catalana” de Marià Aguiló (12 volums, 1878-1905), d’un gran prestigi, utilitzable encara avui. Ja al s. XX, Antoni Bulbena i Tusell, Jaume Barrera i d’altres col·laboraren en una “Biblioteca Clàssica Catalana”, i Mateu Obrador inicià l’edició de les “Obres Originals de Ramon Llull”, prosseguides per Salvador Galmés (20 volums, 1906-38). Jaume Massó i Torrents i Roc Chabàs prepararen els volums catalans de la “Bibliotheca Hispanica” de Nova York. Ignasi de Janer, Ernest Moliné i Brasés i Lluís Faraudo de Saint-Germain editaren, entre el 1906 i el 1917, el “Recull de Textes Catalans Antichs”, i en 1905-12 la Societat Catalana de Bibliòfils féu diverses publicacions amb una finalitat purament bibliofílica. Es destaquen per la rigor i la fidelitat en la transcripció les obres publicades per Ramon Miquel i Planas en la nova “Biblioteca Catalana” (19 volums, 1908-50) i en les “Històries d’Altres Temps” (10 volums, 1910-17), com també els diversos texts publicats per l’Institut d’Estudis Catalans (a cura de Massó i Torrents, Jordi Rubió i Balaguer, Lluís Nicolau d’Olwer, Amadeu Pagès i Ramon Aramon i Serra, entre d’altres). El 1924 Josep M. Casacuberta inicià la col·lecció “Els Nostres Clàssics", primerament de divulgació, amb modernització de l’ortografia, però convertida després en publicació d’una gran exigència filològica. Pere Bohigas dirigí la “Biblioteca Catalana d’Obres Antigues”. Han fet edicions de texts no literaris —jurídics, científics, documentals— Ferran Valls i Taberner, Ramon d’Abadal, Moliné i Brasés, Joaquim Miret i Sans, P. Pujol i Tubau, J. Rovira i Ermengol, etc. Entre algunes sèries editades amb la finalitat de divulgar els escriptors medievals, hom pot esmentar les “Crestomaties Barcino” i alguns títols de la “Col·lecció Popular Barcino”, la “Sèrie Popular de Clàssics Valencians” de l’Estel, la secció antiga d’"Els Nostres Poetes”, alguns volums de la “Biblioteca Selecta”, els “Clàssics Albatros” de l’editorial Castàlia, etc. Cal no oblidar “Els Clàssics Catalans Modernitzats”, on els texts eren passats totalment a la llengua moderna. Entre els estudiosos estrangers que han editat texts en català es destaquen els alemanys K. Bartsch, H. Suchier, A. Kolsen i K. Lewent, els francesos P. Meyer i A. Morel-Fatio, el llenguadocià R. Foulché-Delbosc, els italians V. Crescini, V. Todesco, G.E. Sansone i A.M. Gallina, l’italoaustríac A. Mussafia, els nord-americans C.B. Bourland, H.T. Lang i H.C. Heaton, el finlandès A. Långfors, l’hongarès I. Frank, i d’altres.
f
Arxivística i biblioteconomia