Juntament amb el seu germà Jules Goncourt (París 1830 — 1870) es dedicaren al treball literari i artístic. L’estudi històric del s XVIII francès els portà a publicar Histoire de la société française pendant la révolution (1851), Portraits intimes du XVIII siècle (1857), Histoire de Marie Antoinette (1858), Les maîtresses de Louis V (1860), etc. La preocupació per donar als escrits una base de veridicitat fa que hom els pugui considerar precursors del naturalisme. El 1860 s’iniciaren en la novel·la amb Charles Demailly, seguida per Soeur Philomène (1861), Renée Mauperin (1864), Germinie Lacerteux (1864), Manette Salomon (1867) i Madame Gerviasais (1869). En morir Jules, Edmon publicà, encara, Fille Elisa (1877), Les frères Zemgano (1878) i Chérie (1884). També conrearen el teatre, amb Henriette Maréchal (1865), i es dedicaren a la crítica i a l’estudi de les arts plàstiques: Études d’art, Le Salon de 1852 i La peinture à l’exposition de 1855 (1893); als tres volums de L’art du XVIII siècle (1859) revaloraren l’art francès d’aquell segle; així mateix, posaren en relleu la importància de l’estampa japonesa, que tant havia d’influir en l’impressionisme. El Journal des Goncourt (1856-1859) és un llarg recull d’assaigs, de notícies i d’impressions literàries i artístiques que començaren a escriure el 2 de desembre de 1851; Edmond el continuà sol, un cop morí Jules, i fundà l'Académie Goncourt.