Estudià al taller de Thomas Couture, però els seus veritables mestres foren els pintors clàssics, dels quals prengué el tema, la composició i la tècnica. Així, hom veu l’influx de Giorgione i Rafael en El dinar campestre (1863; Musée d’Orsay, París), veritable peça d’escàndol al Salon des Réfusés del 1863, per la temàtica i per la composició, que tracta de produir un efecte de plein air i que contrasta els tons foscs dels vestits dels dos homes amb la taca clara de la dona nua a primer terme. També escandalitzà Olympia (1865; Musée d’Orsay), que, inspirada en les Venus de Giorgione i el Ticià, esdevé una cortesana, amb la seva criada i un gat, i en la qual la taca clara del cos de la protagonista contrasta violentament amb el fons fosc i amb la criada i el gat, negres. S'inspirà en la pintura hispànica, especialment en Velázquez, de qui prengué la línia de l’horitzó alta i l’absència d’un veritable fons (Torero mort, Dona amb un lloro, 1865; The Metropolitan Museum of Art, Nova York), en Murillo (El pifre, 1866; Musée d’Orsay) i en Goya, de qui prengué temes i composicions (L’afusellament de Maximilià, 1867, Städtische Kunsthalle, Mannheim; El balcó, 1868-69, Musée d’Orsay). F. Hals també l’influí (Bon bock, 1873; col·lecció Tyson, Filadèlfia). Des del 1873 la seva paleta s’aclarí i adquirí alguna característica de la dels impressionistes; a més, practicà el plein air: En vaixell (1874; The Metropolitan Museum of Art), Argenteuil i A can Lathuille (1879; ambdós al Musée des Beaux-Arts de Tournai).
El bar del Folies-Bergère, d’Édouard Manet (Tate Gallery, Londres)
Des del 1880, a causa d’una atàxia, pintà al pastel (Retrat d’Irma Breunner, 1882; Musée du Louvre, París), bé que féu algun oli: El bar del Folies-Bergère (1882; Courtauld Institute, Londres), on el mirall del fons serveix per a la seva ja típica alta col·locació de la línia de l’horitzó. Malgrat que sempre es considerà un pintor clàssic i tractà d’ésser admès al Salon oficial, els impressionistes en feren llur capdavanter, car, bé que mai no formà part plenament del grup ni participà en cap de les seves exposicions, n'anuncià l’obra, especialment pel valor que donà als colors clars, bé que mai no oblidà el negre, per l’audàcia compositiva de les seves teles i per l’intent de voler donar el plein air al paisatge, que mai, però, no fou el protagonista de la tela, a diferència dels impressionistes. Obres seves concorregueren a l’Exposició Internacional de Belles Arts del 1907, a Barcelona, i a l’Exposition d’Arts Français del 1917, a Barcelona.