Vida i obra
Doctorat en dret a Madrid, la seva formació musical fou autodidàctica, tot i que rebé algunes orientacions i ensenyaments de Felip Pedrell, d’Enric Granados i de Manuel de Falla, i més tard completà la seva formació a l’estranger. Exercí d’advocat a partir del 1896, però el 1908 abandonà la seva professió i decidí dedicar-se plenament a la música.
A partir d’un treball publicat l’any 1900 a Las Províncias, exercí com a crític musical teatral, artístic i literari durant cinquanta anys. Col·laborà en revistes nacionals i estrangeres (Ritmo, La Revista, Revista Musical Catalana, La Guide Musical, etc.).
La música que escriví, influïda per l’impressionisme, representa una aportació important al nacionalisme musical. De llenguatge harmònic impressionista i instrumentació refinada, destaquen Valenciana, Abanicos antiguos, per a orquestra, Rapsodia valenciana, per a piano i orquestra, Acuarelas, per a orquestra, Concierto breve, per a piano i corda, Llegenda, per a cor i orquestra i Concierto para piano y orquesta de arco. És autor també d’obres de cambra, per a piano i vocal.
Com a musicòleg, publicà Les escoles populars de música, Música popular española (1927), Historia de la música (1929), Folklore musical español (1955), etc. Admirador de Wagner, publicà Tetralogía de Wagner i El anillo del Nibelungo (1902), que aportà nous punts de vista de l’obra de R. Wagner.
Capdavanter de la renovació de la narrativa culta valenciana i d’un esperit rebel, es deixà seduir per l’ideari prerafaelita anglès, l’aristocratisme esteticista i la ironia de Santiago Rusiñol. El 1907 publicà Cuentos lírics, un recull eclèctic en què les narracions de major filiació amb els pressupòsits esteticoliteraris del modernisme —com l’enfrontament entre artista i societat, la reivindicació de la natura oposada a l’urbs, l’amor per la música o el wagnerisme— conviuen amb les de base costumista, les de temàtica infantil o les de caràcter líric —properes al poema en prosa— o periodístic, tret que avança l’estil dels seus següents llibres. Els dos reculls posteriors, De l’horta i de la muntanya (1916) i Proses de viatge (1929), són dos aplecs de narracions breus de viatges per terres valencianes i, ocasionalment, mallorquines, en les quals abandonà per complet els trets més propers al modernisme. També publicà els contes romàntics Armònica.
Feu també diverses traduccions al castellà, com ara d’algunes obres de Santiago Rusiñol. Així mateix, feu estudis sobre el folklore valencià i participà en l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.
Dugué a terme una important tasca pedagògica com a professor i catedràtic d’estètica i història de la música al Conservatori de València i també com a conferenciant, tant al País Valencià i Catalunya com en altres països europeus.
Ja el 1903 havia dirigit una formació orquestral —llavor de la futura Orquestra Valenciana de Cambra (1905)— en una sèrie de concerts al Cercle de Belles Arts de València i el 1906 dirigí l’orquestra del Teatre Principal de València.
Fou membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid i del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
Casat amb la soprano Carmen Andújar Sotos, el seu fill és el crític musical Eduard López-Chávarri i Andújar.
Obra
Música incidental
Terra d’horta (1907)
Orquestra
Valencianas (Cuadros levantinos) (1909); Acuarelas valencianas, c. (1910); Antiguos abanicos, orq. (1911-12); Rapsodia de Pascua, pno., orq. (1922); Leyenda del castillo moro, vn., pno. (1922); Tres impresiones, c. (1933); Concierto hispánico, pno., orq. (1941); Concierto para piano y orquesta de arco (1943); Dos improvisata, c. (1949); Imágenes de antaño, c. (1952); Fantasía de Almácera, cl., c. (1962); Dos melodías breves, c. (1964); Divertimento, orq.; Poema humorístico, orq.; Sinfonía hispánica, orq.
Veu i orquestra
Llegenda, cor, org., orq. (1909); Cantar de la guerra, v. fem., v. infantils, orq. (1938-40); Himno de Epifanía, v. solistes S., T., cor, orq.; La danza, S., orq.; Ofrenda, cor a l’uníson, arpa, orq.
Veu i piano
Canciones españolas (1933); Canciones de juventud (1963); Tres cantigas de Alfonso el Sabio
Bibliografia
- Díaz Gómez, R.; Galbis López, V.; López-Chávarri i Marco, E. (1996): Eduardo López-Chávarri Marco, correspondencia. València, Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència.
- Iborra, J. (1995): Confluències. Una mirada sobre la literatura catalana actual. València, Institució Alfons el Magnànim, p. 43-60.
- Marcello, B.; López-Chávarri i Marco, E. (1923): El teatre a la moda, . Barcelona, Revista Musical Catalana.
- Palau i Boix, M.; López-Chávarri i Marco, E. (1944): La obra del músico valenciano Juan Bautista Comes. Discurso de ingreso en el Centro de Cultura Valenciana y discurso de contestación por... Eduardo L.Chavarri. Madrid, Tall. Tip. de Gil Mateos.
- Pérez i Moragón, F. (1983): “Introducció”, dins López-Chavarri, E.: Proses de viatge. València, Institució Alfons el Magnànim, p. 7-29.
- Simbor i Roig, V. (1986): “La lluita per la normalització de la narrativa valenciana durant el primer terç del segle XX”, dins Actes del Setè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes. Tarragona-Salou, 1-5 d’octubre de 1985. Barcelona, PAM, p. 127-158.
- Simbor i Roig, V. (1987): “Sobre la narrativa modernista valenciana: Eduard López-Chavarri”. Caplletra, 2, p. 101-113.