Consisteix generalment en l'alfabetització i l’ensenyament de rudiments tècnics. Hom designa també així els estudis i les activitats voluntàries fetes pels adults generalment de les classes populars, a fi de desenvolupar totes llurs capacitats, poder assumir responsabilitats individuals i socials; igualment, el treball de formació permanent, l’extensió cultural, i el reciclatge. Després del treball d’alfabetització massiva fet als països per on s’estengué la Reforma protestant, hi hagué a França, a partir del 1705, els intents de Jean-Baptiste de la Salle i madame de la Chétardie. L’informe que Condorcet presentà a la Convenció l’any 1792 posà per primera vegada el problema com a afer públic. Mentrestant, a Dinamarca, el bisbe Grundtvig fundà la primera organització d’escoles populars destinades als camperols. A Anglaterra començaren a funcionar les Adults Institutions el 1811. La primera Internacional Obrera hi dedicà especial atenció, i en relació amb Jean Macé fundà, el 1866, la Ligue d’Enseignement, que tingué centres a moltes ciutats franceses i fou instrument de formació de la classe obrera. Altres formes que aparegueren en aquest moviment d’educació popular foren les universitats populars, a Holanda, Alemanya, etc; l’Institut d’Educació de Treballadors a Suècia i a Anglaterra, etc; xarxes de biblioteques populars als Estats Units i a molts països europeus. En l’aspecte teòric, foren remarcables els estudis sobre la capacitat d’aprenentatge dels adults fets al començament del s. XX per Edward Lee Thorndike. A Catalunya, on ja funcionaven, com al País Basc, les escoles d’arts i oficis a partir del s. XVIII, foren creades durant la segona meitat del s. XIX molts ateneus obrers que contribuïren a la tasca de formació cultural i política de la classe obrera. Poc abans de la Segona Guerra Mundial, foren posades en moviment totes les tècniques existents per tal d’arribar a la gent: teatre, ràdio, stages, sessions d’estudis, etc; hom edità obres especials i, el 1949, la UNESCO organitzà la Conferència Internacional d’Educació d’Adults a Elsinor (Dinamarca), i el 1960 la Conferència d’Educació d’Adults a Montreal (Quebec, Canadà). Als Països Catalans, l’acció de la Mancomunitat (1914-25) a favor de l’ensenyament professional (Escola del Treball, etc) fou també un instrument pioner en aquest camp. Després del franquisme, l’educació d’adults passà a ser competència del govern català, adscrit al Departament d’Ensenyament (tot i que durant uns anys depengué de Benestar Social), i fou creada la Subdirecció General de Formació de Persones Adultes.
f
Educació