Membre del Parlament Llarg (1640), s’oposà a l’autoritarisme monàrquic i esdevingué destacat representant del grup reialista moderat. Principal conseller del futur Carles II, a l’exili (1651-60), preparà la declaració de Breda tot assegurant la Restauració. En produir-se aquesta (1660) fou nomenat primer ministre i rebé el títol de comte de Clarendon (1661); intentà de restablir les relacions entre el rei i el parlament, però, amb l’oposició de reialistes i puritans, no aconseguí els seus propòsits moderats. Com a conseqüència de les desfetes produïdes en el curs de la segona guerra angloholandesa (1665-67), fou acusat de traïció a la Cambra dels Comuns i hagué de fugir a França. A l’exili escriví la seva autobiografia i completà la History of the Great Rebellion and Civil Wars in England (publicada en 1702-04).