Vida
Es formà amb músics d’origen hispanoamericà, com J. Buitrago o P. Desvernine. De jove mostrà uns grans dots com a pianista, i es traslladà a París (1976-78), on estudià amb A.F. Marmontel. Després d’escoltar N. Rubinstein en un concert, decidí traslladar-se a Alemanya. Allí estudià composició amb S. Lebert a Stuttgart, i amb L. Ehlert a Wiesbaden, i el 1978 entrà al Conservatori Hoch de Frankfurt. Conegué personalment F. Liszt, a qui feu sentir algunes composicions pròpies per a piano i que l'ajudà a publicar First Maiden Suite (1881).
El 1880 s’inicià en la docència del piano, i l’any següent fou contractat al Conservatori de Darmstadt, on romangué un curs. Poc després s’establí a Wiesbaden, on rebé nombrosos joves compositors americans. Aquests contactes i les perspectives d’una vida més fàcil a Amèrica l’esperonaren a retornar-hi el 1888. S’establí uns quants anys a Boston, on tingué nombrosos deixebles i assolí una gran reputació com a compositor, i el 1896 la Universitat de Columbia, a Nova York, li oferí la primera càtedra de música que creà, càrrec que renuncià el 1904.
La seva obra, majoritàriament per a piano, combinava l’herència de la música cèltica amb l’escocesa. Es destaquen dos concerts per a piano i orquestra i les sonates Tragica (1893), Eroica (1895), Norse (1900) i Keltic (1901), on palesa la influència de Liszt. També utilizà referències de música indígena, com a Indian Suite (1897).
El seu llenguatge, a vegades cromàtic, està influït per la seva formació germànica i pel tarannà conservador, emmirallat en l’obra d’E. Grieg, i es pot incloure en general dins el Romanticisme tardà. Mantingué una polèmica contra la música d’A. Dvorák a causa de la seva oposició a les escoles nacionalistes, que considerava puerils. És considerat un dels compositors més destacats del segle XIX
Obra
Orquestra
2 concerts per a pno. i orq. (núm. 1, la m, op. 15, 1882; núm. 2, re m, op. 23, 1884-86); Hamlet, Ophelia, poemes simfònics, op. 22 (1884-85); Lancelot und Elaine, poema simf., op. 25 (1886); Lamia, poema simf., op. 29 (1887-88); Romanze, vlc., orq., op. 35 (1887); Suite, la m, op. 42 (1888-91); Suite núm. 2, op. 48 (1891-95)
Piano
Prop de 40 obres per a piano, entre les quals: Drei Poesien, pno. 4 mans, op. 20 (‘Tres poesies’, 1885); Vier Stücke, op. 24 (‘Quatre peces’, 1886); Idyllen, op. 28 (‘Idil·lis’, 1887); Sechs Gedichte nach Heinrich Heine, op. 31 (‘Sis poemes segons Heinrich Heine’, 1887); Étude de concert, op. 36 (1887); Zwölf Etüden, op. 39 (‘Dotze estudis’, 1893-1900); Forgotten Fairytales, op. 4 (1897); New England Idyls, op. 62 (1901-02)
Cançó
Drei Lieder, op. 11 (‘Tres cançons’, 1881); Zwei Lieder, op. 12 (‘Dues cançons’, 1880-81); From an old garden, op. 26 (1886-87); Drei Lieder, op. 33 (‘Tres cançons’, 1887-88); Two Songs, op. 34 (1887); Six love Songs, op. 34 (1887); Eight Songs, op. 47 (1893); Two old Songs, op. 9 (1894); Four Songs, op. 56 (1898); Three Songs, op. 58 (1899); Three Songs, op. 60 (1901)
Cançó polifònica
Drei Lieder für vierstimigen Männerchor, op. 27 (‘Tres cançons per a cor masculí a quatre parts’, 1887); Two Northern Songs, op. 43, v. mixtes (1890-91); Barcarole, v. mixtes, pno. 4 mans, op. 44 (1890); The Witch, v. masc., op. 5 (1897); War Song, v. masc., op. 6 (1898); diversos cors per a v. masc.