L’estudi de les eines no pot ésser fet de manera formal, atès que cadascuna d’elles porta associada una manera d’actuar sobre la matèria i un gest ben definit. Hom no pot estudiar la destral o les tisores, sinó estudiar l’acció tècnica: “fendre amb la destral”, “tallar amb les tisores”. Una primera classificació de les eines les agrupa en prènsils (ganxos, tenalles, pinces, pales) i percussores (punxons, ganivets, destrals, aixes, rascadors, allisadors). Bé que l’estudi de l’evolució de les eines és molt recent, sembla que segueix dos camins lligats estretament: l’un és l'ortogènesi, o evolució per perfeccionaments successius, i l’altre, l'avenç per mutació d’una eina en una altra (per exemple, hom substitueix l'aixa per l'enformador, més precís i segur). Mai, però, hom no pot parlar de creació ex nihilo, sinó d’associació original d’elements preexistents, reorganitzats en resposta a una nova necessitat. La relació entre la forma i la funció d’una eina depèn de la manera d’utilitzar-la, de tot el conjunt d’eines emprades per la societat en un moment determinat, de l’herència cultural d’aquesta societat i de fenòmens complexos de transposició i adaptació d’eines d’una cultura a una altra i la desviació semàntica. Metodològicament, sembla clar que l’estudi ha d’ésser fet considerant globalment l’equipament tècnic de la societat.
f
Tecnologia