És el més petit dels cinc en què és dividida l’illa, tot i algunes annexions el 1963 a expenses de dos municipis veïns (Sant Josep de sa Talaia, a l’est, i Santa Eulària del Riu, al nord), i només en representa l’1,94% de la superfície. Situat al sud-est de l’illa, la seva costa comprèn part de la cala de Talamanca (amb tota la platja del mateix nom), les anomenades illes Plana, Grossa i des Botafoc (unides avui a Eivissa, naturalment la primera i mitjançant dics les altres), el port d’Eivissa, el sortint rocallós on hi ha la part antiga de la ciutat i la zona per on s’estenen els nous barris turístics i residencials des Puig des Molins, ses Figueretes, es Viver i el començament de la platja d’en Bossa. Davant la costa hi ha els illots dits es Daus, es Malvins, illa Negra i illa de ses Rates. El terme forma una franja litoral d’una plana perifèrica; només penetra un poc cap a l’interior pel nord-oest, zona muntanyosa on hi ha el puig Palau (260 m alt.) i que arriba als 296 m alt. al límit amb el municipi de Sant Antoni de Portmany. D’altra banda, al sud del port hi ha un tossal allargat, a la part més oriental i elevada del qual s’aixeca la vila vella (Dalt Vila). El tossal continua cap a ponent i forma el puig des Molins, on hi ha la necròpoli púnica i construccions modernes. Alguns torrents desguassen a la riba nord del port, com l’anomenada séquia Llavanera. Geològicament, la zona del puig Palau i les més reduïdes del puig des Molins (amb la part alta de la ciutat) i de les illes Plana, Grossa i des Botafoc són constituïdes per calcàries i en part per dolomies (període juràssic); al peu de la primera zona apareixen una escorça calcària i llims calcificats i la plana és constituïda per llims amb petits còdols angulosos, tot de l’era quaternària. Les activitats relacionades amb l’agricultura i la ramaderia són quasi inexistents, a causa de la petitesa del terme, que cada vegada apareix més envaït per l’expansió urbana de la ciutat. Resten en explotació alguns secans, amb ametllers i garrovers, i alguns horts, regats de pous. Les anomenades feixes, molt antigues, que foren característiques en els hortets immediats al port s’han abandonat pràcticament a causa del creixement urbà. Aquestes eren regades per infiltració de l’aigua d’unes séquies que s’hi encreuen arreu. La ciutat és el centre d’una àrea comercial que comprèn Eivissa i Formentera. El municipi gaudeix d’una indústria molt diversificada (construcció, transformats metàl·lics i fusta), al mateix temps que és una de les zones més importants del turisme a Eivissa. Les principals urbanitzacions turístiques són a Talamanca, l’illa Plana, el puig des Molins, la llenca costanera que va de ses Figueretes a la platja d’en Bossa i, vers l’interior, el barri de Ca N'Escandell. Aquest i d’altres barris són ensems residencials. També hi ha hotels al centre de la ciutat. Entre el 1900 i el 1960 la població augmentà el 77,9% passant de 6 327 h a 11 259 h. Entre el 1960 i el 1981 l’augment fou del 126,5% i s’arribà als 25 489 h. El 1991 concentrava una població de dret de 29 913 h. Per raó d’aquest augment, alentit els darrers anys, es produí un fenomen de concentració de la població que el 1900 era del 26,8%, el 1960 del 32,6%, el 1981 del 41,8% i el 1991 del 41,4% del total de l’illa. La densitat assolida és de 2 719 h/km2, la més elevada de les Balears, a causa de la reduïda extensió del municipi.
La ciutat (28.881 h agl [1991], eivissencs o vilencs; 81 m alt.), vila fins el 1782, any de l’erecció del bisbat d’Eivissa (encara se sol anomenar Vila dins l’àmbit illenc), s’estén avui per quasi tota la costa i bona part de l’interior del terme. Colonitzada l’illa el 654 aC pels cartaginesos (segons Diodor Sícul) i segurament nascuda aleshores la ciutat, aquesta ja fou des del segle V aC un centre dens i actiu. Fins fa poc únic nucli considerable de població de l’illa, sempre n'ha estat la capital; actualment és cap del partit judicial i de la província marítima que comprenen Eivissa i Formentera, residència del consell insular i seu del bisbat. Al començament del segle XX la ciutat s’expandí amb l’Eixample de Vara de Rey, i després al voltant del port i al llarg dels principals eixos de carreteres que comuniquen amb la resta de nuclis de l’illa d’Eivissa, que es convertiren en avingudes. Són importants, sobretot, l’avinguda d’Espanya (carretera de l’aeroport), que uneix el nucli principal amb el barri de Ca N'Escandell i els de ses Figueretes i adjacents, i l’avinguda d’Ignasi Wallis (carretera de Sant Antoni), que duu a un barri que entra al municipi veí. L’avinguda de Bartomeu de Rosselló uneix el moll amb l’avinguda d’Ignasi Wallis i continua, amb el nom d’Isidor Macabich, cap a l’avinguda de la Pau, on tot just s’inicia una via de circumval·lació. Al nord del port, hom ha fet un passeig marítim, que enllaça la carretera de Portinatx amb l’illa Plana i Talamanca. Dalt Vila, voltada per la monumental murada renaixentista, forma una caseria que puja cap a la plaça de la Catedral. Aquesta només conserva del temple gòtic, començat al segle XIV, la torre, les capelles absidals i la sagristia. La resta és una nova construcció barroca acabada el 1728. Al seu costat hi ha el castell, amb parts medievals com la torre de l’homenatge, d’altres del temps de la murada i afegits posteriors. A la plaça de la Catedral, que té el Mirador sobre la ciutat i el port, hi ha la Cúria, amb una porta gòtica, i el Museu Arqueològic, important per les restes púniques, que ocupa, entre altres dependències, l’antiga capella ogival del Salvador. A la plaça d’Espanya, sobre els espadats de llevant, hi ha la casa de la ciutat, que aprofita l’edifici del desaparegut convent de dominicans. L’església del convent, començada el 1592, és l’actual parròquia de Sant Pere. Entre les antigues cases senyorials hi ha la dels Laudes, gòtica, i la que pertany avui als Riquer, del segle XVII. Dalt Vila, de caràcter ben definit, té tres portals d’accés, dels quals es destaquen el Principal, amb un pati d’armes (adornat el notable conjunt amb tres estàtues romanes), i el portal Nou. El 1997 fou declarada per la UNESCO Patrimoni Universal de la Humanitat. També és molt característic el barri mariner de Sa Penya, que a l’extrem forma una punta rocallosa sobre la mar. La Marina, amb el mercat i l’església parroquial del Salvador, abans Sant Elm, era fa poc el centre comercial, avui compartit amb s’Eixample. La nova parròquia dels Sagrats Cors s’alça en aquest últim barri. Depèn del Museu Arqueològic el de recent construcció del puig des Molins, que guarda els objectes trobats a la necròpoli pròxima. La ciutat té, a més, el Museu de la Catedral (custòdia gòtica, taules del segle XIV al XVI, etc.) i el Museu d’Art Contemporani, i dos arxius, el de la pabordia i el de l’ajuntament. Hi ha un institut d’ensenyament mitjà i una escola d’arts i oficis. L’Institut d’Estudis Eivissencs és l’organisme cultural de més abast; publica la revista ‘Eivissa’. Hom hi publica el ‘Diario de Ibiza’ des del 1893. L’ambient artístic és dens, i hi ha nombroses sales d’exposicions. El port d’Eivissa, on hi ha el Club Nàutic, és el segon de les Balears pel volum del seu tràfic. El 1994 hi arribaren 514.203 passatgers. Les mercaderies mogudes foren 606.395 tones (487.948 d’entrades i 118.447 de sortides). Hi ha serveis regulars marítims amb els ports de Barcelona, València, Alacant, Palma (Mallorca) i la Savina (Formentera). Al moll s’alça un obelisc als corsaris eivissencs.
De l’Eivissa cartaginesa, enterrada sota l’actual, resta la necròpoli de puig des Molins, que indica, per la grandària i la riquesa, el relleu assolit per la ciutat. Durant la segona guerra Púnica, sòlidament murada, resistí l’atac de Cneu Escipió. Després fou ciutat confederada amb Roma i hi persistí la cultura púnica. Algunes estàtues i làpides acrediten el pes de Roma. S'hi anà intensificant la romanització i, després, la cristianització. Amb el domini dels vàndals apareix el nom d’un bisbe eivissenc, Opilió. Després dels anys obscurs dels bizantins i del comerç de l’ocupació musulmana, apareix una Eivissa més precisa i en certa manera pròspera, una vila ‘agradable i ben poblada’, amb l’alcàsser al cim, amb fossats i una triple murada. Aquesta fortificació típicament àrab fou conquerida i demolida per pisans i catalans el 1114. Dominada la vila, tot seguit, pels almoràvits i, el 1188, pels almohades, les refetes murades resistiren eficaçment l’inútil esforç de l’emir mallorquí desposseït (1199-1200). La vila i el castell foren conquerits el 8 d’agost de 1235 pels catalans, que en feren el centre de llur política de repoblament i assimilació. L’església de Santa Maria, única parroquial de l’illa, depenia de l’arquebisbe de Tarragona. La vila d’Eivissa, l’any 1359, quan ja obeïa Pere el Cerimoniós, sofrí el setge i els durs atacs de Pere I de Castella i les seves nombroses forces, coratjosament rebutjats. Començà una època més i més difícil per a la pobra i reduïda població, amb els atacs dels barbarescs. El 1522 els agermanats mallorquins, des de l’illa Plana, bombardejaren la vila, on s’havia refugiat el lloctinent; després, desembarcats prop de Talamanca, foren derrotats. Els perills que venien d’Àfrica foren més intensos amb el reforç de turcs i francesos. El 1536 els enemics aliats bombardejaren la vila (18 d’agost) i assaltaren el raval de la Marina (25 de setembre). Dos anys després arribà a la vila i fou rebutjat un esquadró de cinc-cents homes. El 1543 foren un miler els qui atacaren la vila. Una murada moderna, començada el 1554, substituí la malparada fortificació medieval, amplià el recinte i donà a la vila vella la fesomia actual. El 1578 els musulmans envaïren la Marina i captivaren cent vint persones. El darrer quart del segle XVII, amb el ressorgiment de la navegació i l’activitat corsària, i sobretot al segle XVIII, es desenvolupà el raval de la Marina, entre la murada i el port. El 1746 tenia 1.700 h, davant els 900 h de la vila murada. Amb la creació del bisbat, segregat de Tarragona, l’església de Santa Maria esdevingué catedral. Dividida l’illa en municipis, el d’Eivissa romangué reduït gairebé a la ciutat (1833). En la segona meitat del segle XIX es feu més densa la població de la Marina i nasqué, a ponent d’un mur que fou derruït, el Poble Nou.