Ocupa el territori, entre el mar, que limita pel S la Depressió Prelitoral, i la Serralada Prelitoral (serres de l’Argentera, de Colldejou i de Llaberia, a l’W; les muntanyes de Prades i la serra Miramar, al N; el Montagut i el Montmell a l’E), i que forma un semicercle entorn de la plana, la qual té forma de mitja lluna i ascendeix lentament des del mar. La zona muntanyosa, formada pels vessants de marina de la Serralada, ocupa un 25% de la regió, que té en conjunt 1.568 km2. La població total s’apropava als 500.000 h a la segona meitat de la segona dècada del segle XXI, amb una densitat superior als 300 h/km2. Hom donà el nom de Camp de Tarragona, ja des de la reconquesta, a l’extens territori de domini directe de la mitra tarragonina, colonitzat per gent del comtat de Barcelona després d’uns segles d’abandó com a zona situada entre els dominis islàmic i cristià. Després d’alguns intents de restauració, la senyoria de Tarragona i del seu Camp fou donada el 1118 per Ramon Berenguer III a Oleguer, bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, el qual la traspassà (1129) al cavaller normand Robert de Bordet, tot retenint el domini de les esglésies amb llurs béns i persones que en depenien i la dècima de totes les cases, castells, fruits de la terra i animals. El comte de Barcelona confirmà aquesta donació. Aviat les desavinences entre Robert Bordet i l’arquebisbe Bernat de Tort provocaren que aquest darrer fes donació (1151) a Ramon Berenguer IV de la ciutat i el Camp amb el pacte de repartir amb el comte les noves adquisicions. Foren nomenats dos batlles o veguers, un per cada banda. Després d’alguns conflictes amb Robert Bordet, que no havia renunciat els seus drets, hom arribà a un acord (1153) pel qual aquest cedia a l’arquebisbe i al comte dues terceres parts dels seus drets. L’avinença entre els tres senyors fou efímera, i tant el comte com l’arquebisbe concediren territoris sense la intervenció dels descendents de Robert, cosa que provocà nous conflictes i que dugué a l’assassinat (1168) de Guillem, fill de Robert, i al de l’arquebisbe Hug de Cervelló (1171), com a venjança. La família normanda fou desposseïda de tots els seus drets i el nou arquebisbe i Alfons I signaren (1173) la concòrdia Ad perennem, base del govern i de l’administració de la ciutat i del Camp fins el 1391, que Joan I vengué a la mitra els seus drets i la jurisdicció que tenia al Camp. El 1173 el rei havia fet una restitució de límits per tal d’ajustar-los a les donacions de territoris fetes amb antelació, sobretot a la banda del Gaià, riu que esdevingué aleshores límit oriental, mantingut a la futura vegueria de Tarragona; a més d’altres parts perifèriques, restaren fora del Camp algunes localitats de la costa, de domini reial; per contra, Vilaverd, ja dins la Conca de Barberà, fou adscrit al domini tarragoní. Amb el temps s’anaren establint les senyories de Poblet i de Santes Creus, que, juntament amb d’altres, sostragueren alguns llocs del domini. Afectà també la regió la constitució de la baronia d’Entença, en la qual restà compresa la part del Camp a l’W del riu d’Ullastre. L’exigència de l’arquebisbe Tello de fer participar els pobles del Camp a reparar les muralles de Tarragona contribuint amb tres cinquenes parts de les despeses provocà la reunió (1305), a la Selva del Camp, dels síndics dels pobles per tal d’oposar-s’hi. De la repetició d’aquestes reunions nasqué la institució de la Comuna del Camp de Tarragona. El 1330 l’arquebisbe Joan d’Aragó reconegué veu i vot als síndics dels pobles en les reunions de la Comuna; des d’aleshores els repartiments que afectaven tot el Camp hagueren d’ésser determinats d’acord amb els pobles i no solament amb el consell tarragoní com abans. Això feu que en ple període feudal la Comuna del Camp de Tarragona aparegués com un incipient parlament popular, el qual, malgrat l’orientació administrativa, prengué sovint disposicions d’abast polític. Els repartiments eren fets a proporció dels focs, i el 1358 Pere III li concedí autorització per a imposar uns arbitris determinats sobre el consum, els quals feien efectius els municipis. El 1399 Martí I autoritzà la constitució de lligues als pobles per a perseguir malfactors, i el 1402 el vicari general concedí un privilegi semblant. Al principi del segle XV fou reconegut el càrrec de comuner o plegador, constituït president de la corporació i defensor dels privilegis obtinguts. Els síndics per a la Comuna eren nomenats a cada poble, al segle XV, mitjançant l’elecció pels caps de casa, reunits a la plaça pública, d’acord amb els jurats respectius. El 1498 la Comuna protestà contra les imposicions sobre el pa i la carn, destinades a les obres del port de Tarragona. El tràfic del Camp s’encarà exclusivament al port de Salou; el consell de Tarragona aconseguí, tanmateix, de Ferran II (1509) la prohibició del transport mercantil cap a Salou, cosa que accentuà l’oposició de la Comuna. Davant els desembarcaments freqüents dels corsaris, aquesta demanà que fossin preses mesures i instà (1558) perquè el càrrec d’arquebisbe, aleshores vacant, “se donàs a home que residís i fos de la Corona d’Aragó”. La seva activitat s’orientà vers la defensa contra la pressió fiscal (arbitri per a les defenses de Tarragona), els allotjaments i les prestacions militars, lluita contra el bandolerisme, qüestions d’ordre públic (foragitament dels gitanos), de defensa (fortificació del port de Salou) i econòmiques (exportació del sobrant del vi). Durant la guerra dels Segadors intentà de fer cara a la invasió de les forces del marquès de Los Vélez (1640) i als danys causats per les tropes. Les milícies anaren desapareixent en instituir-se (1663) les coroneles. La Comuna fou abolida el 1716 pel decret de la Nova Planta. El dret català vigent ha conservat algunes particularitats jurídiques del Camp de Tarragona; la més important és el règim d’economia conjugal de comunitat limitada anomenat associació a compres i millores.
Modernament, amb el nom de Camp de Tarragona es designa l’estació de ferrocarril situada entre els municipis de la Secuita i Perafort. Inaugurada el 2006, enllaça el tren d’alta velocitat Madrid-Saragossa-Lleida fins el canviador d’ample de Roda de Berà, i el 2008 hi entrà en servei la prolongació fins a Barcelona. L’any 2020 s’hi enllaçà la variant de l’Euromed que substituí, a partir de Vandellòs, les estacions de Tarragona (situada a 13 km), l’Hospitalet de l’Infant, Cambrils, Mont-roig del Camp i Salou.