Inseria habitualment una narració curta en prosa a cada número, en llenguatge dialectal i amb ortografia castellanitzada, i pretenia d’adreçar-se a un públic popular. Durant una primera etapa (1908-09) difongué texts del mateix Bernat, de Blasco i Ibáñez, d’Oller i Rabassa, de Morales i San Martín, etc. En algunes pàgines de polèmica, els redactors atacaren enèrgicament el grup d’escriptors de Lo Rat Penat, i els acusaren d’usar un idioma arcaïtzant, de limitar-se al conreu de la poesia, de professar una ideologia ultraconservadora i, en conseqüència, de distanciar-se del poble. La temptativa de Lluís Bernat hagué d’ésser interrompuda quan ja havia publicat 51 fascicles. El 1910 aparegué “El Cuento Valencià”, dirigit per Morales i San Martín, amb unes pretensions més rigoroses, tant des del punt de mira literari (Pérez Galdós, Tolstoj, Narcís Oller) com des de l’angle lingüístic; però no passà dels 12 números. “El Cuento del Disapte”, el 1914, fou una altra iniciativa frustrada. El mateix any tornava a sortir “El Cuento del Dumenche”, ara sota la direcció de Vicent M. Carceller, gran promotor d’edicions populars, i continuà fins el 1921, amb un total de 366 opuscles. Durant uns quants mesos, potser per manca d’originals de narració, la revista publicà obres teatrals. A partir del 1919 modificà l’ortografia del títol (“El Cuento del Dumenge”) i, en una certa mesura, s’ajustà a les normes de l’Institut i demostrà una evident preocupació de dignitat gramatical. En aquest període hi col·laboraren Eduard López-Chávarri, Vicent Tomàs i Martí, Enric Navarro i Borràs, Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Adolf Pizcueta, etc, que tractaren de donar al “Cuento” una orientació més literària.