Torna cada any voltat de gossos i enmig d’un vent que anomenen del Caçador. Als Pirineus hi ha qui creu encara sentir els xiulets del damnat i el clapir dels gossos. Hi ha qui situa el càstig el dia de Corpus, i el retorn, cada set anys. Té relació amb una llarga sèrie de mites derivats del germànic d’Odin-Wotan, de cavalcades àeries d’ànimes damnades que s’apareixen en nits de tempesta guiades per un ferotge caçador. Conceberen el mite, sota aquests aspecte terrorífic, Víctor Balaguer, en Amor a la pàtria (1858), en aplicar el nostre mite al del Comte Arnau, i Francesc de P.Capella, en Leyendas y tradiciones (1887), que l’adaptà al tema del rei Artús. El Mal Caçador, de Joan Maragall (Visions i cants, 1900), segueix la versió catalana. L’heroi emprèn la seva maleïda ronda amb exaltada joia, que gradualment anirà minvant amb el retorn incessant, fins a la fosca intuïció del buit. Fascinació nietzscheana a part, el que realment cohesiona l’obra és el motiu de l’acció del temps, una de les obsessions més vives del poeta. A El Mal Caçador, poema de joventut de Josep M.de Sagarra (1916), la llegenda hi és com a pretext. Hi narra la vida desbordant d’un home de camp actual, lliurat a la satisfacció dels instints i que acaba essent víctima dels propis impulsos. És un esbós del que havia d’ésser el seu Comte Arnau.