Situació i presentació
Es troba a l’extrem de ponent de la comarca, a la dreta del riu de Siurana (poc abans de la seva desembocadura a l’Ebre) Limita amb els termes de la Figuera i el Lloar (N), Gratallops (NE), Bellmunt del Priorat (E), el Masroig (SE), Garcia (W) i la Torre de l’Espanyol (NW), aquests dos últims pertanyents a la comarca de la Ribera d’Ebre. El territori va des d’altituds inferiors als 100 m a la vora del riu fins a les de la serra del Tormo, a l’extrem septentrional (530 m al tossal de la Cogulla i 384 m al tossal de l’Àliga). Des d’aquestes altures baixen diversos barrancs vers el riu de Siurana: barranc dels Comuns, de Llangostets, d’en Bartolí i de la Càndia.
El poble del Molar és l’única entitat de població del municipi. Diverses carreteres comuniquen el poble amb el Masroig i la N-420 (de Tarragona a Falset i Gandesa), amb Garcia, amb la Figuera, amb el Lloar i amb Bellmunt del Priorat (carretera que continua vers Falset). El poble rep aquest nom perquè dins les terres del terme hi ha força pedres roges d’esmolar.
La població i l’economia
A causa de la seva vinculació a Garcia i al fet de pertànyer a una casa taxada, no es conserven referències de la seva evolució demogràfica anterior al segle XIX. Cal creure que el fet d’edificar la seva església nova al segle XVIII denota, com a tot Catalunya, un notable increment demogràfic i econòmic. Les primeres dades de població (molarencs) són del 1857, quan hi havia 699 h, que passaren a 885 h el 1887. Possiblement la incidència de la fil·loxera és la que provocà la caiguda fins a 728 h el 1897. La població es recuperà aviat gràcies al desenvolupament de l’explotació de les mines de plom i el 1900 ja tenia 868 h, que augmentaren a 1.221 el 1910, quan de nou inicià la davallada. El 1920 es comptabilitzaren 923 h, 618 h el 1940 i 505 h el 1970, després d’haver assolit els 643 h el 1960. El 1975 havia baixat a 418 h. La tendència a mantenir unes petites, però constants, fluctuacions de la població es consolidà durant la dècada del 1980, amb 358 h el 1981 i 348 h el 1986. I des de la dècada de 1990 la tendència ja tenia un signe clarament negatiu, amb 324 h el 1991, 294 h el 2001 i 286 h el 2005.
L’agricultura ha estat una de les activitats econòmiques més afectades pels elements adversos; al llarg d’aquest segle sofrí la calamarsa del 1915 i la secada de 1923-27. Tot i això, la vinya ja havia rebut fortes envestides durant el segle XIX; primer resultà malmesa per l’oïdi en 1858-59, i després per la fil·loxera el 1889. Actualment, més de la meitat del total de la superfície municipal és considerat terreny erm de garriga i bosc. Els conreus són majoritàriament de secà, i predomina la vinya, seguida de l’olivera, els ametllers i alguns fruiters, com el cirerer.
La cooperativa agrícola no va ser creada fins l’any 1950, ja que durant la primera meitat del segle l’economia local es basava en la mineria. Les mines de plom, de les quals també s’obtenia argent, aconseguiren el seu màxim rendiment els anys inicials del segle XX, quan els sis jaciments existents eren explotats amb capital alemany. De fet, hom suposa que les mines ja funcionaven a l’època romana. Actualment resten abandonades. Moltes mines es troben anegades d’aigua, part de la qual s’utilitza per regar les terres del voltant.
El poble del Molar
El poble del Molar (228 m d’altitud) és situat damunt un serrat que domina per la dreta la vall del riu de Siurana. L’edifici més notable és l’església parroquial de Sant Roc, datada el 1788, d’estil neoclàssic, amb una nau, capelles laterals, cor i campanar adossat. L’església fou construïda per un mestre d’obres de la Fatarella. Part de l’església i l’altar major s’incendiaren fortuïtament el 1901. No queden rastres de l’església antiga, però sí les ruïnes de l’ermita de Santa Teresa. La veu popular assenyala la casa coneguda com a Cal Vilanova com la que va donar origen al poble.
Al llarg del segle XX el poble visqué una intensa vida cultural i social: el 1904 es creà la cooperativa de consum La Redempció; el 1911 es fundà el Centre Obrer Tradicionalista; el 1914 es creà un orfeó amb un centenar de cantaires i un altre els primers anys de la postguerra, i els anys trenta la Societat Instructivo-recreativa d’ERC i la Societat Obrera; hi arribaren a coexistir tres elencs teatrals. Des dels primers anys de la postguerra disposà d’un orfeó que, malgrat les prohibicions oficials, sempre incloïa en el seu repertori El cant de la senyera. El 1945 s’hi creà la Unió Esportiva.
Se celebra la festa major el 16 d’agost en honor a sant Roc. També és tradicional la festa del Dilluns de Pasqua, dia que es fa un aplec que inclou un concurs de paelles. El dissabte de Pasqua es menja una gran olla barrejada i el Diumenge de Pasqua de Resurrecció se celebra un aplec de sardanes. El 8 de desembre, per la Puríssima (o cap de setmana més proper), hom celebra l’antiga festa de les xiques, recuperada l’any 1992, durant la qual es ballen jotes.
Altres indrets del terme
Al terme hi ha una vintena de masos. Els més importants són el ja esmentat Mas de Bas, donat el 1156 a Poblet; el monestir el va vendre el 1548, amb tots els honors i pertinences, a Jaume Pellisser; actualment se’l coneix com el Mas del Severino. El mas va ser parcel·lat el 1808. L’altre gran mas és el Mas Martí o Mas dels Frares, antiga propietat d’Escaladei, començat a parcel·lar el 1790.
El 1930 s’hi descobrí el primer jaciment hallstàttic de Catalunya, amb el poblat i la seva necròpoli, que contenia un ric fons amb 172 urnes funeràries, amb objectes i eines de ferro i bronze. El poblat era al cim de Montcalvari, a 1 km del poble, i s’hi trobà una gran quantitat de peces de metall i ceràmica. Al coll del Perdigot hi ha restes de sílex i ceràmica. Es trobà també un ampli jaciment de sílex superficial a la zona del coll del Dominguet, les Planes i el pla del Joan, on sembla que hi havia un lloc d’explotació, però cap poblat. Entre el Mas de les Puces i el de la Notaria aparegueren una vintena de sepulcres de lloses. Altres peces de sílex han aparegut al barranc dels Boïcs, i al Mas de Poldo es trobà un sepulcre de fossa amb una notable destral. Al fondal de l’Aigua hi ha les restes d’un poblament romà amb la necròpoli.
La història
El primer nucli conegut del terme, a la repoblació, fou el Mas de Bas (per això el Molar fou conegut pel Molar d’en Bas) i fins ben entrat el segle XIX el terme formà part del municipi de Garcia.
El Mas de Bas fou donat el 1156 (ja dins les terres de Garcia) per Ramon Berenguer IV a Poblet, que el 1176 i el 1194 cedí a cens el molí o hort de Bas (aquest darrer any amb la condició de bastir una casa per als frares i artigar la garriga subsistent). Al segle XIII pertanyia, com a part integrant de Garcia, a Pere de Berga, el qual a la segona meitat del segle vengué la senyoria a Martí de Vall-llebrer. El 1309 tot el terme de Garcia, i amb ell el Molar, fou adquirit per Guillem d’Entença als marmessors de Galceran d’Artesa, i restà incorporat des d’aquell moment a la baronia d’Entença primer i després al comtat de Prades.
Durant la guerra del Francès el poble fou ocupat diverses vegades pels napoleònics, els quals hi entraren per primer cop l’agost del 1810, amb una important columna. Durant la mateixa guerra s’hi creà un sometent. Entre el 1833 i el 1839 patí diverses epidèmies de còlera. Els tràmits per a la segregació municipal s’iniciaren el 1843; el 1846 es delimità el terme i el 1850 se separà del de Garcia. Tot i que el poble fou majoritàriament carlí, els federals hi guanyaren les eleccions del 1872.
Al principi del segle XX la indústria no es veié exempta dels incidents socials del moment, i el 1916 es generà una important vaga. La proclamació de la República el 1931 va ser acollida amb una gran manifestació, i alhora es refeien la UGT i la CNT. El juliol del 1936 es van col·lectivitzar les mines i les terres mentre que es calava foc a l’arxiu municipal i als retaules de l’església, edifici que es destinava a magatzem. Durant la guerra civil el poble fou bombardejat per l’aviació alemanya, i durant la batalla de l’Ebre, la Mina Lussa fou habilitada com a hospital de campanya.