És separada de la Vall d’Aran i de les terres occitanes de Comenge i País de Foix per l’aresta pirinenca que separa les conques de la Garona i de l’Ebre. Dins aquesta, el Pallars s’orientà de N a S ocupant, llevat de la vall més baixa, la conca de la Noguera Pallaresa, entre les de la Noguera Ribagorçana (Ribagorça) i del Segre (Andorra i Alt Urgell). A migjorn, dins la Depressió Central Catalana, les dues Nogueres s’aiguabarregen amb el Segre a la comarca de la Noguera. Seguint la direcció meridiana, hom hi pot distingir, en els 80 a 85 km d’amplària que assoleix aquí el vessant mediterrani dels Pirineus, com a unitats geogràfiques: la Zona Axial pirinenca, la zona de les Nogueres, les Serres Interiors prepirinenques, la Depressió Mitjana i les Serres Exteriors. Els Pirineus Axials pallarès compon un conjunt vigorós de sediments paleozoics marins i llicorelles, que als sectors propers al País de Foix, a la Vall d’Aran i, sobretot a l’Alta Ribagorça, resten interromputs per massissos granítics. És l’antic Pirineu hercinià, aixecat per un gran bombament de fons de 2.000 m alt. (al S) fins a 3.000 a la carena divisòria entre els vessants mediterrani i atlàntic, a la “ratlla de França”. L’erosió subsegüent, però, ja hauria arrodonit aquestes carenes sense l’esportellament provocat per les glaceres de característiques hercinianes, però el Paleozoic resta interromput per franges mesozoiques, sovint argiles triàsiques, aprofitades per a l’establiment humà. A la vall del Flamisell les argiles són empastades sovint de pinyolenc montserratí. El relleu, que davalla de 2.000 a 1.000 m alt., és orientat per falles marginals, alpídiques, en direccions contraposades (la de la vall principal, N-S, i la de les depressions perifèriques), alterades per petits corriments deguts a la gravetat. Les Serres Interiors dels Prepirineus (Sant Gervàs i el Boumort com a principals) són mesozoiques formades per calcàries, empastades o no de conglomerats montserratins. Són un conjunt complex d’anticlinals amb vergència N. La Depressió Mitjana pallaresa és la Conca de Tremp, gran sinclinal de margues i d’argiles eocèniques i fins cretàcies flanquejat d’escarpaments estructurals d’erosió. La fossilitza un relleu N-S, la serra de Lleràs (i la de Montllobars), que la separa de la Ribagorça. A llevant el plec anticlinal de la serra de Carreu parteix la Conca en un sector N i un altre de S, més extens, tots dos entre 500 i 800 m alt., fora de les terrasses fluvials, més baixes. De les Serres Exteriors, també de plegament pirinenc, només pertany al Pallars l’obaga del Montsec, mola de calcàries mesozoiques, i la seva prolongació, el vessant ponentí de la serra de Comiols, d’empastament pinyolenc. L’orientació decididament migjornenca del Pallars i el seu allunyament de mar originen un clima força més sec del que caldria esperar de la seva latitud i altitud. Aquesta relativa sequedat i la tendència continental, accentuada per un relleu aïllador, expliquen el règim dels rius, d’alimentació bàsicament nivosa, i la vegetació clímax. La vegetació d’alta muntanya (prats alpins, pinedes de pi negre, alguna avetosa) es redueix a les altituds superiors als 1.600 m, on en manté el sòl vegetal (car hi abunden les tarteres). La vegetació de muntanya mitjana (avellanosa, rouredes de roure martinenc i de roure valencià) era fortament la predominant, però l’acció humana hi ha ampliat considerablement l’àrea d’arbres mediterranis i secaners com la carrasca. La població, que havia assolit un màxim cap al 1860, que sobrepassava els 47 000 h, equivalents a un 2, 5% de Catalunya, ha anat davallant fins a 19 172 h el 1981, poc més del 0, 3% del país. Dins els Països Catalans, només la Ribagorça i la Vall d’Aran presenten una densitat de població tan baixa, que no assoleix els 10 h per km 2 . Aquesta població s’ha concentrat tradicionalment en petits nuclis de cases, que apareixen sovint en els censos com a habitants disseminats. L’emigració en massa cap a la Catalunya costanera i les viles pallareses ha reduït els disseminats a 1/8 dels habitants el 1970. Les diferències físiques entre els Pirineus i els Prepirineus incideixen profundament en la població i en la vida econòmica. Així, hom distingeix un Pallars alt o Sobirà, on el bosc i la ramaderia (avui predominantment de bovins) no poden mantenir, malgrat el reforç del turisme amb els esports de neu i l’estiueig, enllà de 4h per km 2 , d’un Pallars baix o Jussà, on una agricultura de caire mediterrani complementada amb activitats industrials i comercials rebé 12, 8h per km 2 .
el Pallars Vista aèria de la vall Ferrera
© Fototeca.cat