El culte i devoció al Roser fins a la fi del s. XVI és limitat als convents dominicans i a llur àmbit d’acció. Al llarg dels s. XIV i XV hi ha indicis d’aquesta devoció en les mencions de saltiris (nom popular del rosari) i paternòsters (rosaris i collarets, però amb finalitat de comptar les avemaries i els parenostres). L’avançada devocional del Roser i de l’erecció de les confraries i l’existència d’un ofici dedicat a fer rosaris tingué lloc a partir del 1571, quan, amb ocasió de guanyar-se la batalla de Lepant la festa del 7 d’octubre, hom cregué que fou per la intervenció de la Mare de Déu. Això ho declarà el papa Pius V i ho amplià el seu successor Gregori XIII, que féu del dia 7 d’octubre el dia del Roser de tot el món o festa universal del Roser.
Entre el 1570 i el 1620 hi hagué arreu del món i en especial als Països Catalans una extraordinària florida d’erecció de confraries del Roser, regides pel rector de la parròquia i dos priors i dues prioresses (dits en altres indrets majorals, pabordes, cònsols, cambrers o simplement administradors). Modernament eren dos casats i dos solters que solien ésser canviats cada any per la Candelera, pel Roser de Maig, per la Pasqua granada o altres dies assenyalats, segons les localitats. El rellevament anava acompanyat de festes paralitúrgiques i folklòriques, com el ball del ciri o ball de les majorales, que ballaven els pabordes o priors sortints i els entrants. La confraria cobrava una mòdica quantitat dels confrares, que s’inscrivien en el llibre del Roser, i amb ells organitzava les noves festes (Roser de Maig, Roser d’Octubre o de tot lo món, ciris per al monument i retaule del Roser, rosari de l’aurora, octavari de predicacions per l’octubre) i celebrava un aniversari a la mort dels confrares. Es feien també captiris especials per les principals festes, amb una bacina ornada d’una Mare de Déu del Roser, i actes populars, com les caramelles a càrrec de la confraria, seguits de rifes d’ous i de llonganisses. Eren també típics els captiris per la confraria fets amb motiu de bateigs i noces. Els confrares es beneficiaven d’indulgències especials concedides pels papes en moltes ocasions (1586, 1593, 1657, 1726, 1770, 1808) i tenien com a típica la celebració cada primer diumenge d’un rosari, amb un cant dels goigs i processó reduïda pel temple o pels voltants d’ell.
Les grans processons eren per les festes del Roser i rosari de l'aurora. Les creacions de les confraries feren aparèixer en totes les esglésies un altar i una capella del Roser, quasi sempre afegit a les velles esglésies romàniques, com a annex, cobert de nerviacions gòtiques amb una clau de volta amb la Mare de Déu i l’infant envoltats d’un rosari o cercle de roses. La rosa fou sempre la flor típica dels confrares i eren beneïdes i repartides entre ells pel Roser de Maig, dit també festa de la Rosa.
La vida de les confraries arribà fins al principi del segle actual, tingué una nova revifalla amb les aparicions de Lorda i les campanyes de predicació del s. XIX. Al Principat foren especials apòstols del rosari Francesc Coll, Antoni M. Claret i la majoria de predicadors populars. Lleó XIII fou un especial propagador del rosari, i després d’ell ho han estat tots els seus successors. Malgrat tot han desaparegut gairebé completament les confraries del Roser i el seu ric folklore i és una devoció que ha disminuït palesament davant l’empenta renovadora litúrgica moderna.