La geografia física
Els Andes centreamericans, la serralada més septentrional del territori, són formats per materials mesozoics, i llur altitud màxima voreja els 2.000 m. La serralada de la costa és constituïda per volcans recents, la majoria dels quals encara són actius (Santa Ana, 2.381 m alt.: San Vicente, 2.181; San Salvador, 1.960; Izalco, 1.885). La plana central és compresa entre totes dues serralades i és coberta per sediments recents; la drenen els rius Lempa, Titihuapa i Jiotique, a la regió occidental, i el Goascorán i el Grande, a l’oriental; la depressió central és l’àrea més poblada. La plana de la costa és al·luvial, i la drenen nombrosos torrents; la regió és càlida i amb moltes pluges. Als Andes hom troba les màximes precipitacions (més de 2.400 mm anuals) per damunt dels 1.800 m; aquesta és la tierra templada, amb temperatures entre els 17°C i els 21°C i precipitacions entre 1.800 i 2.400 mm. La tierra caliente abraça les valls baixes entre ambdues serralades; ocupa una gran part del territori, que concentra gairebé tota la població; les seves temperatures mitjanes són entre els 22°C i els 26°C i les precipitacions, entre 1.600 i 2.000 mm. A la plana de la costa la temperatura voreja els 28°C i les precipitacions oscil·len entre els 1.800 i els 2.000 mm.
La geografia econòmica i l’economia
L’economia es basa en l’agricultura, que conrea el 34% del territori i, juntament amb l’explotació forestal i la pesca, ocupa els dos cinquens de la població activa i forneix més d’un cinquè del PIB. De fa temps, té com a principal producció el blat de moro, base de l’alimentació salvadorenca; el conreu de més rendiment econòmic és, però, el del cafè (novè productor del món el 1985). Hom conrea també arròs, mongetes seques, canya de sucre, sèsam, cotó, mandioca, melca, patata, tomàquet, fruites (ananàs, bananes, cítrics), tabac i cautxú. La ramaderia aporta carn de boví, aviram i porcí, llet (insuficient) i ous. El bosc ocupa un 10% escàs del territori, però forneix una bona producció de fustes de coníferes de qualitat (caoba, cedre, noguera), arbres balsàmics, i la primera producció del món en goma medicinal. La pesca marítima és mínima pel que no fa als crustacis. El sector secundari ocupa poc més d’un cinquè de la població activa, com ara l’aportació al PIB. La mineria obté sal i petites quantitats d’or i d’argent, però manca de metalls útils i de fonts d’energia. L’electricitat només depèn en un 7% del petroli importat (1981), mentre que el 53% és d’origen hidràulic i el 40%, geotèrmic. L’equipament permetria d’exportar energia. El Salvador passa per l’estat més industrialitzat de l’Amèrica ístmica. Però la guerra civil l’ha afectat seriosament: el 1981 només funcionà al 52% de la seva capacitat, i més de 170 empreses tancaren des del 1979, tot a causa dels sabotatges. Destaquen els rams alimentari (sucre, cervesa, carn, formatge), del calçat, la confecció i la pell, químic (productes petrolífers, farmacèutics, adobs nitrogenats, gas manufacturat), tèxtils (filats i teixits de cotó), del ciment, el tabac i la fusta. El Salvador disposa de pocs ferrocarrils i de 16.107 km de carreteres, dels quals només 629 corresponen a la Panamericana, que travessa el centre del país, d’W (Guatemala) a E (Hondures). Els principals ports són La Unión, La Libertad i Acajutla, el més actiu. Però els contactes amb l’Atlàntic americà i amb Europa es realitzen pel port guatemalenc de Puerto Barrios. Hi ha aeroport internacional a Ilopango, vora San Salvador. Les principals exportacions són cafè, cotó, productes químics i petrolífers, crustacis i confecció, dirigides principalment als EUA (39% el 1983), l’Alemanya Federal, Guatemala, el Japó, Costa Rica, Espanya i Panamà. Les importacions es basen en el petroli (14%), la maquinària elèctrica, els productes mèdics i farmacèutics, els químics, la maquinària minera i industrial, el paper i cartó, els adobs, i el ferro i acer, i procedeixen dels EUA (32%), Guatemala, Mèxic, Veneçuela, Costa Rica, l’Alemanya Federal, el Japó, Panamà, els Països Baixos i el Canadà. El saldo és negatiu, i més encara la balança de serveis, no del tot saldada amb les transferències dels emigrants. Això incrementa el deute exterior. La guerra civil ha endarrerit un dels pocs estats pròspers de l’Amèrica Central. El PNB per habitant (710 dòlars) és a un nivell africà i només superior a Hondures entre els veïns.
La geografia humana i la societat
País densament habitat (243 h/km2), la població és repartida regularment per tot el territori, si bé el centre i el sud presenten majors densitats. Presenta una elevada taxa anual de creixement demogràfic (21,3‰ el 1983), conseqüència de l’alta natalitat (27,6‰) i de la baixa mortalitat (6,3‰). Això ha comportat que la seva població es multipliqués per sis d’ençà de l’inici del segle XX. Ètnicament predominen els mestissos (94%); a més a més hi ha una petita minoria d’indis (5%). País poc urbanitzat, el 61% de la gent del país és rural. La llengua oficial és el castellà i la religió majoritària, el catolicisme (96%). Independent des del 1821, segons la constitució del 1983 és una república unitària presidencial. El president és elegit per cinc anys per sufragi universal. La funció legislativa correspon a l’assemblea nacional, composta de 60 membres elegits per tres anys per sufragi universal. És membre de l’ONU, de l’Aliança per al Progrés, de l’OEA i de l’ODECA.
La història
Segons una teoria, sobre unes civilitzacions molt primitives s’establiren els maies (segles IV-VII dC), però una altra sosté que la cultura maia procedia de l’altiplà del Pacífic, zona de gran densitat de població, i que fou més antiga. Els maies emigraren a la part oriental, i cap al segle XI el territori fou ocupat pels nàhuatls; la darrera onada fou la dels pipils o nobles, i llur capital fou Cuscatlán. La part oriental era ocupada per tribus com els lenques (txibtxes?), els pocomans i els xortis. Pedro de Alvarado, enviat per Hernán Cortés des de Mèxic, ocupà El Salvador (1524-29). Hom repartí les terres en grans encomiendas (encomienda) i creà tres grans províncies, dependents de la capitania general de Guatemala: Izalcos, San Salvador i San Miguel. La regió prosperà ràpidament gràcies al comerç del cacau, centralitzat des del 1552 a Sonsonate; l’interior era ramader i dedicat al conreu de l’anyil. Però les encomiendas, la manca de mà d’obra, la competència d’altres regions i, en particular, la baixa del preu del cacau arruïnaren els comerciants i productors de cacau des de mitjan segle XVIII, mentre que els grans latifundistes (encomenderos) de l’interior s’enriquien ràpidament. San Salvador fou elevada a intendència el 1786; al final del segle XVIII tenia la màxima densitat de població d’Amèrica Central i un gran nombre de mestissos. El 1821 es declarà independent d’Espanya a causa de la pressió popular i dels interessos dels grans propietaris. Entrà per força dins l’imperi d’Itúrbide (febrer del 1823), i se’n separà al cap de poc (juny del 1823); formà part de les Províncies Unides de Centramèrica (1824-40), però la seva política liberal topà amb la política conservadora de Guatemala i Nicaragua. El 1841 es proclamà independent, amb el conservador Francisco Malespín com a president, i aleshores la república es dividí per les lluites entre liberals i conservadors. El conreu del cafè, introduït cap al 1840, en constituí una de les bases econòmiques. El 1886 fou aprovada una nova constitució que establia el sufragi universal, cambra única i elecció popular del president, però, de fet, aquest fou nomenat generalment pel seu antecessor entre les escasses famílies de l’oligarquia nacional. El Salvador prosperà gràcies a les inversions nord-americanes i britàniques i la xarxa de ferrocarrils i de ports marítims. Però l’agitació social augmentà des del començament del segle XX, i culminà el 1931 amb una ferotge repressió. La crisi econòmica motivà la revolució del general Maximiliano Hernández Martínez, que establí una dictadura fins el 1944, però una vaga general el féu caure, i la constitució fou reformada (1945); aleshores l’oligarquia del cafè sostingué tres presidents militars (1945-60). La crisi internacional del cafè i del cotó (1960) motivà un cop d’estat esquerrà, però, amb l’ajut dels EUA, el poder fou restituït a una junta militar conservadora, la qual adoptà mesures de caire liberal; més tard hom mantingué una política d’expansió econòmica i de cooperació amb els EUA i amb altres països centreamericans. Durant els mesos de juny i juliol del 1969 esclatà la guerra amb Hondures, pel desequilibri econòmic entre ambdós estats. L’any 1972 fou elegit president Arturo A. Molina. Durant el seu govern s’intensificaren les accions de la guerrilla i dels grups ultradretans, la qual cosa menà a un estat de guerra civil no declarada. El 1977 unes eleccions presidencials, que l’oposició política considerà fraudulentes, donaren el poder al general ultraconservador Carlos Humberto Romero. Aquest fou deposat pels militars (1979) i succeït per una junta on participava el Partido Demócrata Cristiano (PDC). Al març del 1980, entre constants violacions dels drets humans, fou assassinat per grups progovernamentals l’arquebisbe de Sant Salvador Óscar A.Romero, i l’oposició d’esquerra s’agrupà entorn del Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional (FMLN), braç armat del Frente Democrático Revolucionario. Pel desembre, José Napoleón Duarte, del PDC, membre de la junta, es convertí en president de la república. En les eleccions a l’assemblea constituent (1982) guanyà el PDC però la presidència recaigué en el conservador Álvaro Magaña.
L’assemblea nacional aprovà una nova constitució (1983) i es convocaren noves eleccions presidencials (1984) que, sacsejades pels atacs de la guerrilla, donaren la victòria a Duarte sobre el candidat de la dretana ARENA. Malgrat la victòria assolida pel PDC en les legislatives del març del 1985, enfront de la coalició d’extrema dreta formada per l’ARENA i el PCN, i malgrat que disminuí la violència en començar la seva legislatura, Napoleón Duarte esdevingué progressivament impopular a causa del fracàs dels seus intents negociadors i de la duresa de les mesures d’austeritat destinades a combatre la greu situació econòmica del país, agreujada, a l’octubre del 1986, per un fort terratrèmol que afectà extenses zones del país. Al començament del 1987, Duarte perdé el control del poder polític quan l’oposició, formada per l’ARENA i el PCN, decidí fer boicot a totes les iniciatives de la legislatura. D’altra banda, la creixent oposició, tant dels sindicats com de la patronal, accentuà la impotència del govern, el qual al final de l’any proclamà unilateralment un alto el foc, que no fou obeït per les forces armades. Aquestes, al contrari, iniciaren una dura campanya contra la guerrilla. Durant l’etapa de Ronald Reagan com a president dels EUA, el règim salvadorenc rebé el suport decidit d’aquest país en la lluita contra la guerrilla: el govern nord-americà volia evitar, com fos, la repetició a El Salvador de la història de Nicaragua. En les eleccions del gener-març del 1989 resultà guanyador Alfredo Cristiani, de l’ARENA, i després de possessionar-se del càrrec la situació s’anà degradant fins al punt que al novembre del mateix any el FMLF llançà una ofensiva que no aconseguí de mobilitzar la població, però que donà pretext a l’exèrcit per a bombardejar els barris populars i assassinar sis jesuïtes professors de la universitat. Cristiani aconseguí, en una cimera del 10 de desembre, que els seus col·legues centreamericans condemnessin les activitats guerrilleres. El govern i el FMLF arribaren, a l’abril del 1990, a un principi d’acord sobre la pacificació del país sota els auspicis de l’ONU, però després d’una primera reunió la guerrilla reprengué les activitats, mentre se celebraven a Mèxic reunions pacificadores al mes de juny, i, a Costa Rica, durant els mesos de juliol, agost i setembre. Al novembre del 1990 la guerrilla llançà una nova ofensiva utilitzant míssils terra-aire (gener del 1991). Les converses de pau tingudes a continuació toparen amb l’escull de la ‘desmilitarització’ del país. Les eleccions del març del 1991 marcaren un tomb cap a l’esquerra, i l’ARENA perdé la majoria absoluta al Parlament, cosa que afavorí l’acostament de posicions: el 20 de maig fou creada una missió d’observadors de l’ONU per a El Salvador i, finalment, el 16 de gener de 1992 era formalment signat a Mèxic un tractat de pau entre el govern i el FMLF, acord que oficialment tancava onze anys de guerra civil amb un cost de 75.000 vides. Aquest tractat obligà el govern a reduir el nombre de les forces armades, a practicar una reforma electoral i de la terra i a fer possible que l’FMLN, que es reorganitzà en partit polític, participés en el pla de reconstrucció nacional. El 20 de març de 1994 hom celebrà eleccions legislatives i presidencials, amb una gran presència d’observadors internacionals per garantir la claredat en l’escrutini electoral. El partit governamental, la conservadora ARENA, resultà guanyadora, amb 39 escons a l’Assemblea Legislativa. El seu candidat, Armando Calderón Sol, resultà elegit president a la segona volta. L’antic moviment guerriller, convertit en partit polític, Frente Farabundo Martí de Liberación Nacional (FMLN), quedà en segona posició, tant a les legislatives (21 escons) com a les presidencials, a les quals es presentà coalitzat amb Convergencia Democrática (agrupació de tres petits partits de centreesquerra). Durant el llarg procés d’aplicació dels acords de pau (desmilitarització, creació de la nova policia civil nacional, democratització de l’administració de justícia, transferències de terres als excombatents, etc.), exercí un paper destacat la missió d’observadors de les Nacions Unides (ONUSAL), que romangué al país fins el 1996. Al març del 1997 hom celebrà eleccions legislatives, en les quals l’FMLN obtingué un significatiu avenç i se situà un escó per darrere d’ARENA a l’Assemblea Legislativa. Tot i això, l’abstenció superà el 60% del cens. La pau portà a El Salvador un important creixement econòmic, amb taxes al voltant del 5-6% anual durant el bienni 1995-96, encara que persisteixen els problemes de subdesenvolupament i pobresa. El govern encapçalat pel primer ministre Armando Calderón tingué com a principals objectius lluitar contra l’enorme increment de la delinqüència i tirar endavant el seu programa de privatitzacions.
En les eleccions presidencials del març del 1999, el candidat de l’ARENA, Francisco Flores, guanyà en la primera volta, i en les legislatives del març del 2000, l’FMLN es convertí en la primera força, seguit de prop per l’ARENA. El govern d’esquerra no aconseguí evitar l’aprovació, al juny del 2000, de la instal·lació d’una base militar dels Estats Units en territori salvadorenc i tampoc, l’escalada de violència que, associada al narcotràfic, ha convertit aquest país centreamericà en un dels més violents del món. La situació resulta agreujada, a més, per la corrupció i la feblesa de les institucions (entre les quals hi ha les forces de seguretat), que impedeixen trencar la impunitat de les bandes (maras) que es troben en un estat de guerra permanent les unes amb les altres. D’altra banda, la fragilitat de les infraestructures i la freqüència dels desastres naturals (terratrèmols, pluges torrencials i erupcions volcàniques), contribueixen a agreujar la situació. El 2003 i el 2004 l’ARENA i el seu candidat, Tony Saca, tornaren a imposar-se per un estret marge en les eleccions legislatives i presidencials, respectivament. Al maig del 2004 El Salvador fou un dels signants del Tractat de Lliure Comerç Centreamericà (CAFTA), que incloïa també els EUA i diversos països de la regió, i que entrà en vigor el 2006. Malgrat els intents d’estabilitzar el país, el mandat de Saca es veié llastat encara per les seqüeles de la guerra civil de 1981-92, la corrupció i la violència faccional. A l’inici del seu mandat l’OAS ordenà reobrir la investigació sobre les matances del Mozote (1981), una de les pitjors del conflicte civil. El 2007 tingué lloc un greu amotinament en una presó d’alta seguretat i tres membres de l’ARENA foren assassinats a Guatemala. El 2008 les acusacions de corrupció a quatre jutges provocaren una revolta de l’estament judicial. En política exterior, Saca mantingué l’estreta aliança amb els EUA i no modificà l’hostilitat dels seus predecessors envers els règims castrista i d’Hugo Chávez. En les eleccions legislatives del gener del 2009 un acord de l’ARENA amb altres forces de dreta li permeté formar govern, tot i la majoria relativa de l’FMLN. Tanmateix, en les eleccions presidencials celebrades dos mesos més tard, el candidat de l’FMLN, Mauricio Funes, obtingué una clara victòria i es convertí en el primer membre del seu partit a ocupar la presidència. Funes mantingué les bones relacions amb els EUA, bé que restablí les relacions amb Cuba. Avançà també en la reconciliació nacional en demanar perdó oficialment quan, el 2011, el tribunal de l’OAS de drets humans dictà sentència contra el govern sobre la massacre del Mozote, però fou incapaç de frenar la violència crònica i el narcotràfic. Al març del 2012 l’ARENA s’imposà en les eleccions legislatives, però al març del 2014 el nou candidat de l’FMLN, Salvador Sánchez Cerén, guanyà les presidencials.