L’edifici
L’església es troba adossada a una casa que centra un petit grup de masos. Datat del segle XI, encara que modificat posteriorment, és un original edifici de planta circular, com Sant Pere Gros de Cervera (Segarra) o Sant Jaume de Vilanova del Pla (Bages). Cobert per una cúpula semiesfèrica, és capçat a l’est per un absis semicircular més baix, precedit per un profund arc presbiteral. No s’hi conserva cap finestra oberta. Al mur sud, una obertura, que podia haver estat una antiga porta o una fornícula, dona pas a una petita capella poligonal afegida. La porta d’entrada, en arc de mig punt, es troba a l’oest, i a la banda nord n’hi ha una altra que comunica amb la casa a què és adossada. Entre les tres portes hi ha dues fornícules, de planta originàriament semicircular. Els murs que contacten amb l’arc presbiteral presenten un arrebossat que correspon al paredat de dues fornícules més. L’absis té tres fornícules per banda, molt juntes, i una altra al centre, que podrien ser posteriors a l’obra original. A causa de l’arrebossat modern de les parets, l’aparell només és visible a l’exterior de la capella, on podem apreciar que s’ha construït amb carreus ben escairats, disposats de manera uniforme.
El més destacable de l’interior de la capella són, sens dubte, les pintures murals que cobrien la totalitat dels murs i que actualment només podem veure en part a causa de l’arrebossat modern, pintat de manera que imita un aparell de carreus regulars.
Entre l’ull de l’arc presbiteral i la línia d’arrencada de la cúpula s’observen dos tipus de decoració: figurativa i de motius ornamentals. Just sobre el vèrtex de l’arc es troben les restes d’una rodella, formada per una banda circular vermella entre dues línies negres, que encercla els contorns d’un bust en posició frontal, en actitud de benedicció i que s’ha identificat amb la figura de Crist. A la banda esquerra de l’arc hi ha una escena amb diverses figures humanes, i a la dreta resten dos o tres personatges que podrien representar l’expulsió del paradís. Els colors són plans, hi predominen els blaus, els grocs i el blanc. A sobre de les figures de cada banda hi ha un fris horitzontal format per dues franges bicolors, vermella i groga, paral·leles, entre les quals es desplega una greca de les mateixes tonalitats sobre un fons fosc. Un altre motiu geomètric consisteix en una sanefa que emmarcava l’extradós de l’arc presbiteral. Es tracta d’una banda en ziga-zaga, resseguida per dues franges paral·leles, amb alternança de colors a cadascun dels dos romboides que formen la dent. Aquesta decoració, freqüent en la pintura romànica, es troba en nombroses esglésies catalanes, com Sant Joan de Boí (Alta Ribagorça), Santa Maria de Terrassa (Vallès Occidental) o Sant Pere de la Seu d’Urgell (Alt Urgell).
Partint de l’absis i seguint la rotonda en sentit horari, trobem una primera fornícula, al costat de l’obertura d’accés a la capella poligonal. A la part superior podem veure un fragment d’una escena amb un personatge que posa les mans sobre un plat de color terrós posat damunt d’una quadrícula blanca amb fons blau, a manera d’estovalles. Sembla que aquest fragment es relaciona amb el de l’obertura de la porta de la banda nord. A l’intradós de l’arc de la fornícula apareix un ésser monstruós de color blau, alat i amb cua, que amb unes mans gegantines agafa un home nu. Al mur del fons, un altre ésser blavós agafa dos humans nus cap per avall. A la dreta de la fornícula, i relacionat directament amb l’escena de l’interior de l’arc contigu, hi ha quatre personatges de rostre ovalat, ulls i llavis grossos i cabells llargs sobre un fons de bandes horitzontals de color blau. El més gran assenyala amb la mà els altres tres, que encreuen les mans sobre el pit i porten una túnica blanca i una mena de collar dentat.
L’interior de l’arc que dona pas a la capella, adjacent a la primera fornícula, presenta, a l’esquerra, un personatge semblant als descrits, vestit amb túnica blanca, de plecs molt marcats, i flanquejat per dos personatges de grans proporcions. Un home barbut, amb túnica de ratlles blaves i vermelles, li posa la mà al davant en un gest semblant al que vèiem a la dreta de la primera fornícula. A la banda dreta de l’arc s’ha conservat un rostre frontal imberbe. Completen aquesta escena un conjunt de personatges semblants als de la primera fornícula, però que porten un arc policrom que emmarca el contorn dels personatges. La unitat temàtica i formal entre la primera fornícula i la segona és evident. S’ha identificat com una representació del Judici Final.
A la part superior de la tercera fornícula, on es troba la porta nord que connecta amb la casa adossada, veiem la mateixa composició de la quadrícula a manera d’estovalles, que comença a la part superior de la primera fornícula i que sembla que devia resseguir tota la part superior de la nau. L’escena del damunt d’aquesta fornícula representa un Sant Sopar, amb tres figures de tonalitats vermelloses. Gràcies a dues inscripcions, s’han identificat dues figures com a Jesús i Joan. El tercer personatge, identificat com a Judes Iscariot, posa una mà a l’interior d’un plat, idèntic al de l’escena de la primera fornícula, i la mà esquerra de Jesús s’acosta a la seva boca. A l’interior de la fornícula, sobre un fons blanc amb ondulacions vermelles, hi ha el bust d’una Maiestas Mariae que segueix l’esquema habitual de la Sedes Sapientiae romànica. La Verge, amb vel i nimbe, seu en un tron i sosté l’Infant assegut als seus genolls en actitud de beneir. Als laterals de l’interior de la tercera fornícula hi ha dues figures per banda, semblants a les que trobem en els altres sectors, l’una amb túnica blanca i el cap cobert, i l’altra amb túnica vermella, totes dues portant un recipient a la mà dreta i aixecant l’esquerra. Sembla que es tracta d’una escena d’adoració de la Verge i el Nen. A la part superior de l’intradós de l’arc de la fornícula hi ha un ésser alat que enlaira dos encensers, i al seu darrere es veu un astre radiant de color vermell.
El programa iconogràfic del conjunt conservat se centra en la Salvació, tot i que els elements que representen el Judici Final són atípics en l’àmbit català. En general, l’estil denota un cert primitivisme que es pot relacionar amb pintures com les de Sant Quirze de Pedret (Berguedà) o les de les esglésies de Terrassa. De fet, la pintura s’emmarca dins una manera de fer popular i autòctona, lluny dels grans corrents del romànic. L’estil, però, no és homogeni, ja que se n’han distingit dos: a la part superior de la nau, arran de la cúpula, predomina el color sobre la línia, i les pintures s’han datat entre el final del segle XI i el segle XII; a la resta de fragments, que s’estenen pel registre inferior (interior i laterals de les fornícules), la línia predomina sobre el color, i s’han datat del segle XI.
La història
El temple, que fou seu d’un priorat, es menciona per primera vegada l’any 1058. El 1175 tenim constància de l’existència, a la Tallada, del priorat del Sant Sepulcre, filial de Santa Anna de Barcelona, que es va vendre al monestir de Sant Cugat del Vallès el 1287, però més tard va tornar als monjos del Sant Sepulcre. Al segle XV era una simple capella, i al segle XVII se’n va modificar l’interior. Mal restaurada en temps moderns, el 1954 s’hi van descobrir unes pintures murals que es conserven al mateix lloc. Va ser declarada monument historicoartístic d’interès nacional l’any 1974.