el Subpirineu

Nom donat a un sector del Prepirineu meridional català per L.Solé i Sabarís, ja el 1938 i sistemàticament el 1958 (Geografia de Catalunya).

Es basa en la suavitat poc pirinenca dels relleus que accidenten el baix Ripollès i un sector de l’alta Garrotxa. Els materials mesozoics, predominantment calcàries, dels Prepirineus típics desapareixen a l’E del Llobregat i no reapareixen fins a la capçalera de la Muga, substituïts per materials eocènics de fins a 3 000 metres de potència (margues i gresos margosos, alternant amb bancs de gresos i conglomerats calcaris). La menor resistència d’aquests materials (una vegada esventrats els anticlinals, les margues són erosionades fàcilment), el caràcter més recent del plegament (no eocènic, sinó oligocènic, i per això pogué afectar els materials eocènics) i la diferència d’estil (parcialment juràssic, trencat, i no típicament pirinenc plegat) justifiquen la distinció entre Subpirineu i Prepirineu típic. Cal distingir també entre les sèries anticlinals del Ripollès (de Sant Amanç, al SE de Ribes de Freser, fins a Bellmunt, que domina la plana de Vic) i l’Eocè calcari de la Garrotxa (fins al Bassegoda, al límit amb l’Empordà i el Vallespir), molt trencat i amb carsts desenvolupats, difícilment accessible.